L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Lamentable baralla a Twitter'

"No els paguem per què és barallin i marquin posició per Twitter, sinó perquè solucionin problemes col·laborant. Comunicació no pot ser populisme"

3 min

Segurament saben que, ahir, una família, mare i tres fills, van ser desnonats al barri de Sants de Barcelona. La dona no podia pagar els 500 euros mensuals del lloguer. És a l’atur, està separada del marit per maltractaments i va arribar a Catalunya fa 11 anys procedent del Marroc. L’Ajuntament ha explicat que s’havia ofert per pagar el lloguer, però que el propietari no volia. Diu el consistori que “es tracta d’un gran propietari amb voluntat de buidar el bloc per poder especular”.

I sabem que ahir va passar tot això perquè l’alcaldessa Ada Colau es va encarar a Twitter amb els Mossos d’Esquadra:

I és el que els Mossos havien protegit la feina dels funcionaris judicials encarregats d’executar el desnonament.

I els Mossos van contestar:

Diuen els de la PAH que fa dos anys, quan hi havia un desnonament i ells hi anaven, només hi compareixia una patrulla dels Mossos, que deien que no tenien prou efectius i se n’anaven. I els activistes podien impedir la feina dels funcionaris judicials. Segons la policia, la diferència amb el desnonament d’ahir és que el jutge havia intentat el desallotjament d’aquest pis altres vegades, i que aquesta vegada havia insistit que s’havia d’executar.

A la batalla de Twitter s’hi van afegir després altres consellers, i la cosa va arribar al punt que Colau va fer una roda de premsa d’urgència a la tarda, va dir que no culpava els Mossos, va remarcar que els culpables principals eren el Tribunal Constitucional i el Partit Popular, perquè el govern de Rajoy havia impugnat davant el TC la llei catalana d’emergència social, i aquí ja va dir que la Generalitat podria haver-hi fet més. Diversos consellers de la Generalitat van recordar que el govern ha aturat desnonaments, que s’ha negociat amb bancs, que s’han adjudicat habitatges a persones en risc de desallotjament, i tant Ajuntament com Generalitat es van retreure no haver col·laborat més estretament en aquest cas i haver actuat amb prevenció.

En fi, hi ha molts més detalls i matisos en la notícia, però la síntesi és aquesta.

La veritat és que no és gaire edificant veure una discussió entre institucions a Twitter, ni que l’alcaldessa interpel·li la policia (que interpel·li el Govern, si cal) ni que la policia li contesti (que li contesti el Govern, si cal).

Ja sabem que Colau ha cimentat la seva forta personalitat política i una carrera que de moment l’ha portat a l’alcaldia de Barcelona en l’autoritat moral que li dóna haver posat el focus en la lluita contra els desnonaments, d’haver estat la veu dels més pobres en un moment en què els bancs eren rescatats per les seves males pràctiques i els més pobres en pagaven les conseqüències havent d’anar a viure sota un pont. La seva lluita ens ha fet canviar la perspectiva que fins abans de la crisi teníem sobre els desnonaments. Ja se sap: si no paguem, al carrer.

Però aquesta batalla a Twitter d’ahir sembla més destinada a recordar aquest perfil activista de Colau, un perfil parcialment esborrat perquè ara l’activista és alcaldessa i perquè ha estat un mes sent notícia per si anava o deixava d’anar a la manifestació de l’11-S. La bel·ligerància a cop calent dels tuits del matí contrasta amb la ponderació de la roda de premsa de la tarda, on Colau mateixa va reconèixer que si el govern central no hagués impugnat la llei catalana d’emergència social s’hauria evitat el desallotjament.

Però el resultat és que avui ha tornat als mitjans la Colau activista, la líder antisistema, o líder antipobresa, el seu perfil més genuí. Encara que això hagi costat una batalla a Twitter amb la policia i el Govern.

Si, com sembla, amb les xifres a la mà, la Generalitat i els ajuntaments han pogut ocupar-se eficaçment del drama dels que han de perdre el seu pis (i l’activisme de la PAH segur que ho ha afavorit) és inadmissible preferir l’agitació a l’eficàcia. No els paguem perquè és barallin i marquin posició per Twitter, sinó perquè solucionin problemes col·laborant. Política és comunicació, però comunicació no pot ser populisme, encara que sigui 2.0.

I mentrestant, els desallotjats, mare, nen gran i dos bessons, què? Han estat acollits a casa d’un amic i l’Ajuntament els està buscant un pis.

stats