L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Ni país petit, ni apagar els llums de Nadal: victòria electoral i bon govern'

"Com diu Sànchez des de la presó, 'no és un mal final, aquesta partida. De debò que no ho és'"

Durant tots aquests anys de Procés la pregunta que més vegades ens hem fet (i que més vegades m’han fet) ha sigut com s’acabarà, això. Ara, aquests dies, la pregunta continua sent la mateixa, “Com s’acabarà, això?”, però formulada amb angoixa (pels empresonats, pel president a Bèlgica) i formulada gairebé com un “Quan s’acabarà, això?”, perquè és difícil aguantar aquest estat d’excepció emocional i aquesta contínua disrupció de la nostra vida quotidiana que ens provoquen els esdeveniments minut a minut.

Mirin, la resposta és òbvia: això no s’acabarà aviat i ho portarem sempre amb nosaltres. Però no és el mateix portar-ho a sobre, portar-ho a sobre com un pes, que portar-ho a dins. Vull dir que amb tots els errors que ha comès l’independentisme, la il·lusió per un projecte col·lectiu és d’una noblesa que ens ha de fer sentir orgullosos d’haver viscut dempeus.

El sobiranisme encara el 21-D per separat

Ara el repte és com continuar. Hi ha gent que diu: “Per una banda em costa suportar tanta intensitat emocional, però per l’altra ara no em vull desenganxar d’una lluita cívica, pacífica, per buscar un futur millor per al nostre país”. Doncs mirin, del que es tracta d’entrada és de fer costat al Govern pres i a Bèlgica, a Cuixart i Sànchez i a les seves famílies, escrivint-los, col·laborant en les caixes de resistència, però de cap manera tancar-se només en la resistència, en la trista temptació de l’exili interior. Si em permeten el símil futbolístic, això és una lliga i tenim molts partits per jugar. I el primer, i molt important, són les eleccions del 21 de desembre. A aquestes altures sembla clar que PDECat, Esquerra, i CUP (si finalment es presenta) hi aniran per separat. Jo no en faria més qüestió, d’això d’anar junts o separats: totes dues opcions tenen avantatges o inconvenients. El que em sembla imprescindible és fer una campanya amb punts compartits i governar amb punts compartits. Mirin, avui he escrit que mirant enrere, un dels dies més especials va ser el dimarts 3 d’octubre, el dia de la vaga general. La violència policial de 48 hores abans va fer sortir al carrer, també, milers de persones que no eren independentistes però a les quals els semblava intolerable que l’Estat agredís ningú per votar. Aquella mena de fraternitat republicana al voltant dels drets civils és una idea clarament guanyadora, i guanyar clarament és el que necessiten tant els partidaris del referèndum acordat amb l’Estat com els que volen la independència.

"La indignació pot ser un component del combustible, però no pot ser el motor. Cal fer campanya com sempre"

Per tant, ara és hora de buscar acords, de saber que caldrà canviar els ritmes per assolir els objectius, de governar bé, d’alliberar els presos, d’acabar amb el 155, de vigilar de no fer mals innecessaris a l’economia. La indignació pot ser un component del combustible, però no pot ser el motor. Cal fer campanya com sempre, és a dir, seduint des de la democràcia davant la intolerància d’un Estat que sí que s’ha tancat en ell mateix, fins al punt que avui ha fet anar a declarar 8 professors de la Seu d’Urgell per haver parlat de l’1-O a classe.

Mirin, avui l’ARA publica una carta que ens ha enviat Jordi Sànchez des de la presó de Soto del Real.

És aquesta: quatre folis manuscrits, com correspon a la presó, que nosaltres hem convertit en article. Diu Sànchez: “Escric des de la llibertat, perquè no hi ha presó, carceller, forrellat o decisió judicial que pugui, si nosaltres no volem, privar-nos de ser com som, de pensar com pensem i d’estimar la gent que estimem (...) Que important que és exhibir la llibertat!”.

Sànchez qualifica el 21-D de “partida estranya que potser hauríem hagut de jugar nosaltres” (que hagués hagut de convocar Puigdemont, com va estar a punt de fer).

Però afegeix: “Ens han apallissat a les portes dels col·legis electorals, ens han arrencat unes urnes legítimes on vam votar, malgrat ells, 2.300.000 persones, ens han detingut, ens han cessat i processat el nostre govern legítim, ens han dissolt el Parlament i processat la seva presidenta, ens han intervingut les conselleries i els mateixos Mossos. Ens han convocat eleccions i... hem guanyat de nou aquestes eleccions”.

Com s’acabarà? No, això no s’acabarà. La lluita per la llibertat i la millora de les condicions morals i materials de la gent no s’acaba mai. Podem tornar a fer la nostra vida? Des de les institucions i amb una majoria forta serà més fàcil.

Ni resistència, ni indignació: victòria electoral i bon govern.

Ni país petit, ni exilis interiors, ni apagar els llums de Nadal: tenim bones cartes i les hem de jugar per guanyar les eleccions amb l’orgull de ser milions de persones que han lluitat generosament per una causa noble. Com diu Sànchez des de la presó, “no és un mal final, aquesta partida. De debò que no ho és”.

Llibertat, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Carles Mundó, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i Joaquim Forn.

Més continguts de