Publicitat
Publicitat

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Pacte d'investidura de Puigdemont i pacte de legislatura'

El president o presidenta del Parlament crida el candidat, s’aixeca un diputat o diputada i diu: “Aquí tinc el programa del candidat Sr. Puigdemont; el llegiré jo”

Junts per Catalunya i ERC han tancat un acord en tres punts: per a la mesa del Parlament, per a la investidura de Carles Puigdemont a distància com a president de la Generalitat i per a la legislatura.

Puigdemont i Marta Rovira van arribar a aquest acord ahir a la nit en un sopar a Brussel·les. Avui s’emetrà un comunicat per explicar-ho, però fins on hem pogut saber, l’acord va així:

A la mesa hi haurà dos membres de Junts per Catalunya, dos d’Esquerra Republicana, dos de Ciutadans i un del PSC. La presidència del Parlament serà per a Esquerra. Per a qui d’Esquerra? No se sap, perquè Carme Forcadell pot complicar la seva situació judicial (que ja la va portar una nit a la presó) segons com interpreti la justícia espanyola qualsevol acte que faci. I és important que qui sigui president del Parlament estigui disposat a viure perillosament per això que explicarem ara.

El segon punt de l’acord és la investidura de Puigdemont. L’acord és per fer-ho tècnicament possible. O sigui, Junts per Catalunya i Esquerra es comprometen a posar voluntat política per passar per sobre de qualsevol dificultat jurídica. Què vol dir això? Imaginin-se l’escena: el nou president o presidenta del Parlament es reuneix amb els grups parlamentaris, com és preceptiu, i arriba a la conclusió que l’únic candidat que té els vots per ser president és Puigdemont (que, ara mateix, és l’únic que hi ha a l’horitzó). Convoca el ple d’investidura. Comença el debat i el president o presidenta del Parlament crida el candidat a defensar el seu programa de govern. S’aixeca un diputat o diputada del grup i diu: “Aquí tinc el programa del candidat Sr. Puigdemont, que és a Bèlgica; el llegiré jo”. Queixes dels altres grups, reunió de la mesa, la presidenta o president del Parlament permet la lectura del programa de Puigdemont, dona la paraula als altres grups, que s’esquincen les vestidures, i permet la votació. Puigdemont queda investit. Tot això enmig d’una sessió que recordaria aquelles darreres sessions tempestuoses amb interrupcions constants i apel·lacions als lletrats. Naturalment, l’Estat buscaria la manera d’impedir que Puigdemont pogués exercir el càrrec, i, en el supòsit que se’n sortís, caldria buscar un nou president o presidenta de la Generalitat.

Tot plegat ja es veu que seria complicat, i ja veuríem fins on portarien la presidència de Puigdemont els grups que li donen suport, perquè per una banda és la manera de dir-li a l’Estat: vostè va convocar eleccions el 21-D, vostè les va perdre, el president que tornen a voler la majoria de catalans a través dels seus diputats és Puigdemont; ara suspengui aquesta votació i expliqui-ho al món. Fer president Puigdemont és posar l’Estat davant del seu fracàs a Catalunya, per més ‘piolins’ i més 155 que enviïn. Però, al mateix temps, hi ha un govern a recuperar, hi ha la necessitat que el Govern governi tan eficaçment com sigui possible, i la fórmula d’un president a Bèlgica provoca moltes incerteses. És una opció inestable, dins el fet que, com hem dit aquí, no tota la inestabilitat de Catalunya la posa Puigdemont, i Rajoy, en negar-se a acceptar els resultats del 21-D, àmpliament derrotat, també és una font d’inestabilitat. Ves a saber si al final, per més que Puigdemont sigui investit, la que acaba presidint el país o governant-lo des de Palau és Marta Rovira, amb qui, per cert, Puigdemont té bona relació política i personal.

Això és el que hi ha. L’altra gran notícia del dia és la retirada, o nou pas al costat, d’Artur Mas. Figura torturada per la història, és l’home que va posar la corbata a l’independentisme, la corbata que venia de Convergència, del món ‘business friendly’ i de les polítiques d’austeritat, que encarna el tipus de català que no havia estat mai independentista fins que, per una qüestió de sentit comú, ja no li va quedar altre remei. Quan ell va fer el pas (o quan CDC va fer el pas) molta gent el va fer. I aquest tipus de català que venia del peix al cove i del pacte del Majestic es va acabar trobant un bon dia amagant una urna a casa o defensant un col·legi electoral de la violència policial. I en fer-ho, per cert, va desbordar i desesperar les esquerres clàssiques que es passen la vida teoritzant sobre revolucions. Mas, l’home de l’establishment, es va confessar rebel a l’ARA.

Mas se’n va per defensar-se millor, perquè ja no es podrà presentar a res (serà inhabilitat, que és el que li passa a Mundó, que ahir va plegar), i perquè ara el gran actiu polític del seu món és Puigdemont, que vol continuar.

Mas, per més que la CUP l’hagi enviat a la paperera de la història, és, però, l’home del 9-N. El dia en què 2,37 milions de catalans van pronunciar-se per primera vegada sobre si volien que Catalunya esdevingués un estat independent. I ho està pagant car, literalment. Per a la història quedarà aquesta frase seva davant del tribunal que el va jutjar per haver posar unes urnes amb valor consultiu.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I que puguin tornar aviat a casa Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.

Més continguts de