L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Algunes aplicacions pràctiques del discurs d'en Capdevila'

"Tot el que contamina l’aire que respirem ens perjudica, i pertany a un segment de negoci que ha de reconvertir-se tan aviat com sigui possible. La resistència al canvi està sent i serà tremenda"

Ahir vàrem acompanyar en Carles Capdevila al Palau de la Generalitat, on va rebre de mans del president Puigdemont el Premi Nacional de comunicació.

Quan hi ha discurs d’en Capdevila tothom estira les orelles. I ahir ens en va tornar a donar motius.

Va començar amb uns bàsics: “Com que me’l donen per portar l'educació i la vida quotidiana als mitjans, sento que el premi és molt dels mestres, i les infermeres, i els educadors i treballadors socials, i els voluntaris, monitors d'esplai, i els científics i la gent de la cultura i els emprenedors socials i tots els treballadors del Tercer Sector. Són el meu tema preferit, la gent que admiro, és un honor poder-me considerar el seu portaveu, i m'emociona com ho celebren cada cop que rebo un premi, com si fos seu. I tenen raó.”

I va continuar amb alguns recordatoris a la professió: “ El periodisme no és innocent. En som còmplices, d'aquest món mediàtic que dóna veu al que crida més, on és més fàcil sortir a la tele a fer l'idiota que sortir-hi per la teva preparació”.

Això m’ha fet pensar en l’enllaç que un amic m’ha enviat: han aparegut esvàstiques pintades als lavabos de l’escola on vaig portar la meva filla petita quan vam viure a Amèrica. També s’han sentit nens dient a companys hispans “estàs deportat!” i crits al menjador de “construïu el mur!” La victòria d’un president que parla de mexicans delinqüents i musulmans presumptes terroristes ha estimulat l’orgull supremacista blanc d’alguns preadolescents. El to dels adults s’encomana, el to dels adults que surten per la tele es posa de moda, el to del president dels Estats Units pot arruïnar la convivència del país i afectar la moral de tot el món.

En Capdevila va fer una afirmació final: “ Els poders, tots ells, no suporten la llibertat de premsa. Aquesta va ser la meva gran decepció durant els 5 anys que vaig dirigir l'ARA”.

“M'ha felicitat gent per aquest premi que em feia la vida impossible com a director i conspirava tant com podia perquè no fóssim independents. Prou cinisme. La llibertat de premsa la defensem els periodistes no cedint a pressions i l'haurien de defensar els poders tenint la dignitat de no emprenyar tant. Els més descarats són els poders econòmics, valgui la redundància. Aquests, si et descuides, volen posar ells el titular i la foto, van molt sobrats. També volen posar governs, i sempre des de despatxos foscos. Són un perill enorme per a la democràcia i la llibertat. Per això el periodisme necessita que els lectors paguin pels continguts, només sent independents serem útils. És l’hora de ser valents i coherents”.

Això m’ha portat a un altra notícia d’avui: El Parlament permet que la policia requisi les càmeres als informadors gràfics. Hi va haver una proposta per impedir-ho però Junts pel Sí, Ciutadans i el PP van votar-hi en contra. Entenc que es vulgui protegir la imatge de la policia, que està en mans d’aquells als qual hem donat les armes perquè ens defensin, en una època en què tu pots fer viral una imatge parcial, i per tant, manipular la realitat. Però la manera no pot ser requisant les càmeres als informadors gràfics. Això ho fan les dictadures. Que la policia siguin els nostres no vol dir que no hagin d’estar sotmesos al mateix escrutini que tothom, i precisament perquè tenen el monopoli legítim de la violència hem de poder examinar-los sempre per veure quin us en fan. Les càmeres refrenen les ganes d’abusar de qualsevol poder.

I això que deia en Capdevila de l’abús dels poders econòmics (que és un clàssic que ara no descobrirem) em fa pensar en la portada d’avui:  2016 és ja l’any més calorós des que això es mesura. El termòmetre del món se situa 1,2 graus per sobre de la mitjana registrada a l’era preindustrial. En aquestes circumstàncies, tot el que contamina l’aire que respirem ens perjudica, i pertany a un segment de negoci que ha de reconvertir-se tan aviat com sigui possible. La resistència al canvi està sent i serà tremenda. Però els ho recordarem sovint, mentre nosaltres anem canviant d’hàbits.