L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'De la dona de Reus a l'advertiment d'Obama sobre el nacionalisme tribal'

"Si fins i tot estats tan sòlids en la seva realització política i cultural com França o els Estats Units vacil·len pel seu paper al món, ¿què no li passarà a una nació sense estat com Catalunya?"

Dos comentaris, per anar del que és més local al que és més universal.

El cas de la dona morta a Reus convida a mirar en moltes direccions: a haver convertit en mercaderia especulativa la llum que ens il·lumina i el gas que ens escalfa. I quan el govern de Catalunya legisla per corregir els abusos del mercat sobre els que no es poden pagar ni unes hores d’encendre el llum i aprova el decret de pobresa energètica, el govern espanyol el recorre i el Tribunal Constitucional l’anul·la. És cert que, com que almenys les empreses estan obligades a avisar els ajuntaments que tallaran el subministrament, es deuen haver evitat centenars de desastres. Però mentre s’aclareixen els fets de Reus impressiona pensar que aquesta dona, de 81 anys, ja feia dos mesos que vivia a les fosques. ¿Ho va comentar amb algú i, si ho va fer, aquest algú no va ser prou diligent per bellugar-se entre negociats i evitar-ho? Fer-se gran i viure sol és dur, i, pel que fa a la vida de cada dia, prendre’s els medicaments, anar al metge, pagar un rebut, encendre el gas dels fogons... és una barreja potencialment perillosa. Però el cas de Reus ja no és solitud, és aïllament social. Quantes persones grans viuen aïllades, encara que estiguin físicament rodejades de gent? Conec un farmacèutic de Barcelona que em diu que hi ha gent gran que s’hi passa una hora, a la farmàcia, asseguda en una cadira, amb l’excusa que els prenguin la pressió, i que si algun cap de setmana que no està de guàrdia va a la farmàcia i apuja la persiana un moment, a l’instant se li cola gent gran que li pregunten si té obert i si els pot prendre la pressió. Mirem Gas Natural, mirem l’Ajuntament de Reus, el govern espanyol o el Tribunal Constitucional, però mirem-nos a nosaltres mateixos.

I la cosa més universal: no necessitàvem una victòria de Trump per saber que el món viu un moment de desorientació greu, però el que passa és que precisament aquesta victòria augmenta la possibilitat real, no ja de desorientació, sinó de preocupació greu. Per exemple, des del moment que Trump diu que l’OTAN “se la paguin ells”, o sigui nosaltres, els europeus, sobrevola pels governs d’Europa la necessitat d’augmentar el pressupost de defensa. Començo per dir que tenir un sistema de defensa és imprescindible i que fer-ho en coalició és intel·ligent. ¿Però pot l’Europa de les retallades socials dir als seus ciutadans que gastarà més en defensa? ¿Per aconseguir què, exactament?, perquè gastar més en defensa no et fa absolutament segur. Els Estats Units gasten més que els nou països que vénen a continuació, darrere d’ells, en la llista dels que més gasten (set dels quals, per cert, són aliats), però no per gastar tant els Estats Units no són vulnerables. I, en segon lloc, Europa, que no ha sabut defensar-se quan ha hagut d’organitzar una resposta a la crisi dels milions de refugiats sirians que volen entrar a Europa, que no sap evitar el naufragi diari de milers de subsaharians a la frontera sud, ¿ens vindrà ara a dir que hem de gastar més en defensa? Avui publiquem l’ entrevista que li vàrem fer a un refugiat sirià que ha entrat a Catalunya d’estranquis. Fa vuit mesos que malviu a Grècia, a Vasilika, en les instal·lacions del que va ser una granja de pollastres. Europa, el continent més desenvolupat i potencialment més compassiu del món.

I, finalment, i a propòsit de Grècia, Obama. Obama ha començat a Atenes el seu últim viatge europeu. I sobre la victòria de Trump ha afirmat: “Ens hem de protegir de l’augment d’una espècie vulgar de nacionalisme, o identitat ètnica, o tribalisme construït entorn de la noció d’’ells i nosaltres’”.

U: l’organització en forma d’’ells i nosaltres’ deu ser tan vella com la humanitat. Dos: si fins i tot estats tan sòlids en la seva realització política i cultural com França o els Estats Units vacil·len pel seu paper al món, ¿què no li passarà a una nació sense estat com Catalunya? I tres: si alguna cosa no es pot dir de la identitat nacional catalana és que sigui tribal, ètnica ni grollera. Crec que cal remarcar-ho en un moment en què els nacionalismes d’estat com el d’ Espanya fan servir l’espantall de Trump per assenyalar amb el dit cap a una reivindicació tan genuïnament democràtica i respectuosa amb la diversitat com la catalana. Bastant més respectuosa que l’espanyola, que intenta col·locar l’exministre Fernández Díaz, el de “els hem destrossat el sistema sanitari”, “això t’ho afina la Fiscalia” i “el president ho sap”, al capdavant de la comissió d’Exteriors del Congrés, amb els vots a favor del PP i les abstencions de PSOE i Ciutadans. Felicitats per aquest gran exemple de regeneració.