L'anàlisi d'Antoni Bassas: '2017, un altre any amb la motxilla'

"A la ciutadania ens tocarà portar, un any més, aquesta quota suplementària de protagonisme democràtic"

Avui fa un any que Carles Puigdemont, aleshores alcalde de Girona, va rebre una trucada d’Artur Mas i, al cap d’unes hores, es va convertir en president de la Generalitat.

Dividim el balanç d’aquest any. De portes endins, Puigdemont es va posar a l’altura del càrrec des del primer dia, amb la dignitat de qui ha llegit història, la naturalitat de qui entén el paper i les seves circumstàncies, i un lideratge educat i formal, i tot plegat ha esborrat qualsevol tensió al voltant de la figura del president. De la tensió ja se n’encarrega la CUP, que després de portar el procés al límit del col·lapse en negar-se a investir Mas, va negar el vot als pressupostos de Puigdemont-Junqueras i va forçar una moció de confiança. I això van ser males notícies per al procés perquè li va debilitar la confiança entre la ciutadania: segons les enquestes, durant aquest any no han augmentat els partidaris del ‘sí’. Això no vol dir que el referèndum no és pogués guanyar, però també es podria perdre. De portes endins, també, la incertesa augmenta al cantó sobiranista des del moment en què Puigdemont confirma la vigília del Reis que no es tornarà a presentar. Mala notícia per a un PDECat que està en una fase tan tendre de formació que encara necessita ser identificat com l’antiga Convergència.

Per què Puigdemont diu ara que plega? Primer, per coherència. Ja va dir que venia a ser un president de 18 mesos, durant els quals, segons la seva nomenclatura, portaria Catalunya de la postautonomia a la preindependència. Segon, per estratègia: aquests 18 mesos culminen amb el referèndum. Si ara Puigdemont es posa a dir que en cas que no hi hagués referèndum hi hauria eleccions i que si hi hagués eleccions, aleshores s’ho pensaria, estaria alimentant la idea que no hi haurà referèndum. I tercer, Puigdemont diu que plega per raons personals. De política a primera fila, un cop complert el seu compromís, ja en té prou.

I aquí apareix la pregunta: però hi haurà referèndum? I aquí és on s’ajunta el balanç de portes endins amb el de portes enfora. Perquè durant aquest any, el que no ha decaigut, també segons les enquestes, és el desig de la gent de votar sobre la independència de Catalunya. I el que tampoc ha decaigut és la negativa de l’estat espanyol a celebrar-lo, amb un augment de la repressió judicial que ha tocat Mas, Ortega, Rigau, Homs, Forcadell, l’alcaldessa de Berga (Montse Venturós) i el regidor de la CUP de Vic Joan Coma, entre d’altres. L’estat espanyol, després de gairebé un any de govern en funcions, s’ha inventat això de l’‘operació diàleg’, que no és més que l’‘operació somriure’.

Perquè és evident que el problema que planteja Catalunya ni s’ha acabat ni s’acabarà. El que diuen els catalans al govern espanyol és ‘votem’, si és possible, ‘votem de manera acordada’. El govern espanyol diu ‘no’. Això no acabarà el problema.

La qual cosa ens porta, ara, a afirmar que l’única cosa que pot canviar la situació és el suport popular al referèndum; suport vol dir ajudar a realitzar-lo, resistir la repressió mediàtica i judicial de l’estat contrària a anar a les urnes, i que després vagi a les urnes un percentatge de votants que no sigui possible ignorar. Dit d’una altra manera, perquè els propòsits de ‘sí’ i dels favorables al referèndum es facin possibles, cal entendre que no podem esperar que només se n’ocupi la classe política. Que a la ciutadania ens tocarà portar, un any més, aquesta quota suplementària de protagonisme democràtic, i que, a sobre, caldrà fer-ho amb intel·ligència, o sigui amb tanta audàcia com pau, de manera que el màxim nombre de catalans possible entengui que això és per a tothom.

Podem començar el 2017 fent balanç de presidències i parlant de partits. Però el protagonisme continua sent a les mans de la gent, com, d’altra banda, sempre hauria de ser en democràcia.

Més continguts de