L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Aturats en el camí per trobar la majoria'

Arribem al cap de setmana i, com veuen en la notícia de portada, les cessions del Govern no satisfan la CUP. Recordin que dimecres que ve començarà al Parlament el ple de debat dels pressupostos i, de moment, el Govern no té els vots per aprovar-los. I això que ahir la CUP va rebre una proposta que havia sorgit d’una reunió al matí a la qual van assistir el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras, els consellers Munté i Romeva, i diputats com Jordi Turull, Marta Rovira, Llach, Germà Bel i Josep Maria Forné. A la tarda, la resposta de la CUP va ser: “No és suficient”. O sigui que la CUP manté l’esmena a la totalitat dels comptes i continua demanant un pressupost nou.

Avui publiquem dues llistes amb el resum del que ofereix Junts pel Sí i del que reclama la CUP, però tal com expliquen avui els periodistes Oriol March, Laia Vicens i Roger Tugas, que estan cobrint tots els angles de la negociació, a Junts pel Sí hi ha qui ja verbalitza una evidència de ja fa temps, que és que “no és un problema de números, és un problema de confiança política”.

Em sembla que poc més es pot dir ja de les relacions entre Junts pel Sí i la CUP. En aquests darrers dies el mateix Puigdemont ha entrat personalment en la negociació amb els pressupostos. I, de moment, tampoc no ha servit per aconseguir el sí.

Quan parlem de pressupostos, parlem de dues coses. Primer dels números. Tothom vol nous pressupostos –patronal, sindicats, el tercer sector (ahir el president de la Taula del Tercer Sector deia que “amb les necessitats d’emergència social que té ara Catalunya no m’imagino un escenari en què no siguem capaços d’implementar el pla de xoc”)–, així que hi ha raons de sentit comú per avançar en la negociació de manera que en allò que depèn del Govern no hi hagi cap bloqueig en la gestió dels recursos i es puguin fer noves polítiques.

Però la segona cosa de què parlem quan parlem de pressupostos és de filosofia política, de governar, i en el cas de Catalunya, de procés. El procés és una estructura extremadament delicada. Ho és perquè es proposa donar una solució de nova planta al problema d’un país amb dificultats per ser i per estar. Va resistir com va poder els tres mesos d’incertesa fins a la renúncia d’Artur Mas i la investidura en l’últim minut de Carles Puigdemont. En aquell ambient d’autogol hi va haver les eleccions del 20-D, en què En Comú Podem va passar al davant d’Esquerra i Convergència. Ara la situació es pot tornar a repetir. Dimecres que ve se celebra el ple dels pressupostos i divendres comença la campanya electoral del 26 de juny, en què, una vegada més, l’independentisme hauria perdut ‘momentum’ en benefici també de la confluència d’esquerres. Perquè, si no hi ha pressupostos, què en queda dels 72 diputats que estan per la independència?

El procés ha tingut més vides que un gat i continua tenint moltes voluntats al darrere, però desafiar el perill té riscos, i els d’aquests dies poden ser riscos que deixin molt tocat el projecte. El procés només ha de tenir un objectiu, que és el de constituir una majoria. I per aquest camí segur que no n’hi ha.