L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Catalunya i el dret a l'autoestima'

"Catalunya té tots els motius per a l’autoestima i per no donar-se per vençuda. El que està passant aquests darrers anys és una formidable i admirable reacció ciutadana, popular"

Em diuen els organitzadors de la manifestació de l’11-S que estan tranquils i que serà, novament, un èxit. Probablement, aquest 2016 no surti tanta gent al carrer com a la Meridiana, com a la ‘V’, com a la Via Catalana, però com diu avui Salvador Cardús a la contraportada de l’ARA, “La mobilització descentralitzada d’enguany m’agrada perquè trenca amb la temptació de voler competir contra nosaltres mateixos per veure si cada any som més. La cinquena gran mobilització no ha d’anar de batre rècords de ‘Llibre Guinness’, sinó que ha de mostrar la perseverança i fortalesa de les voluntats. Cal que l’independentisme es convenci que el suau pot vèncer el dur, i el feble el fort. També en política.

I posats a convèncer-nos a nosaltres mateixos de coses en vigílies de la Diada, hi ha algunes idees que no hauríem de perdre de vista. La primera és que els catalans, com a país, tenim molt de mèrit: hem estat repetidament condemnats a desaparèixer i som aquí. Com hem dit en alguna ocasió, la nostra és una victòria de la Llibertat i de la Cultura, en majúsucles, perquè amb la nostra supervivència el món és més lliure i amb la supervivència de la nostra llengua, el món és més culte. Tenim mèrit tal com està Espanya i tal com està el món. No ens hem donat per vençuts, al contrari, hem plantat cara i hem identificat una solució als problemes que tenim, i això que nosaltres tenim el doble de problemes que els països que compten amb un estat propi: aquests tenen el problema d’estar. Nosaltres a més a més, tenim el problema de ser. I per enfrontar-se alhora al problema de ser i d’estar, cal una certa valentia. I l’estem demostrant.

Naturalment, si ens mirem el procés de prop hi veurem unes quantes taques, moltes de les quals tenen a veure amb el dilema dels partits a qui sempre els costa buscar la unitat perquè estan fets per competir a les urnes, no tant per col·laborar entre ells.  Però globalment considerat, d ifícilment trobarem un país un un moviment ciutadà hagi canviat tant el sistema de partits i les seves prioritats. Pensin en la Catalunya de CiU contra el PSC i mirin on som ara.

Les misèries d’aquests anys estan sovint amplificades pels hipòcrites que s’embadaleixen davant històries de dignitat i d’alliberament a tot el món, excepte quan són per Catalunya. Per a nosaltres no hi ha mai ni èpica possible ni victòria final possible. D’aquestes veus n’hi ha que tenen altaveus potents a Espanya. Són els mateixos que aquests dies van de fracàs en fracàs per aconseguir formar govern, tant a la dreta com a l’esquerra, i per dissimular les seves taques, que no tenen força per lluitar pels seus èxits, intenten desacreditar la lluita dels altres pels seus propis somnis, i ens tracten, com diu avui la Moliner, com “els ximpanzés de la gàbia problemàtica”. Alguns són els mateixos que ja no entenen ni la realitat en què viuen. Em refereixo a Rajoy i el nomenament de Soria pel Banc Mundial. Per mi que aquest nomenament és per a Rajoy el que va ser per a Aznar el casament de la filla a El Escorial: el fet de sentir-se tan per sobre de tot que creus que et pots riure de tothom. I la supèrbia acaba passant factura.

Així es va omplint, tram per tram, l'acte descentralitzat de la Diada

Mentrestant, la vida els va desmentint. Ahir, la selecció de Kosovo va jugar un partit de classificació pel Mundial (i, per cert, va empatar a 1 contra Finlàndia). De l’equip que va jugar, 16 jugadors kosovars havien format part abans d’altres seleccions i fins ahir mateix no els van donar el permís per poder jugar amb el seu país i la seva nova selecció. Kosovo ni tan sols té un estadi en condicions per jugar, i els partits de casa els juga a Albània. I malgrat tot, aquí tenim Kosovo guanyant una medalla als Jocs de Rio i ahir disputant un partit del calendari FIFA, aliena al fet que Espanya no la reconeix. Recordin: dels 27 països de la UE, 22 la reconeixen. Només 5 no: Romania, Xipre, Grècia, Eslovàquia i Espanya.

Catalunya té tots els motius per a l’autoestima i per no donar-se per vençuda, per no deixar-se impressionar pel volum de l’aparell mediàtic espanyol. El que està passant a Catalunya aquests darrers anys és una formidable i admirable reacció ciutadana, popular. Demana votar i ser reconeguda tal com és. Quants racons del món voldrien que els problemes es plantegessin de la manera neta i democràtica que els planteja Catalunya. I en nom d’aquesta dignitat, davant d’aquest 11 de Setembre, només hi cap el millor dels somriures i la més determinada voluntat de persistir.

Més continguts de