L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Confio en una societat tan noble'

El Govern de Carles Puigdemont debat quin camí ha de triar, com tantes altres vegades, però amb una diferència: que si tot el que el govern espanyol ha anunciat en públic i ha filtrat en privat és veritat, aquest cop, al govern de la Generalitat se li acaba al temps, o, dit d’una altra manera, aquesta pot ser l’última gran decisió estratègica que prengui: o DUI, DUI més eleccions o només eleccions.

Tractant-se d’un moviment on hi ha en joc el futur personal del president i del Govern, de les institucions i, per tant, en bona part, el futur del país, cal prendre la decisió al més serenament possible.

I aquí, els ho dic ja, no penso triar cap resposta, perquè no tinc totes les dades que té el govern de la Generalitat, i només puc suggerir-li que triï una solució que preservi al màxim la dignitat que representa i que representem. I em costarà molt fer-lo responsable dels danys que la decisió que pugui prendre ens causarà, perquè els danys més grans els està cometent el govern espanyol amb la seva violència, física i simbòlica, i les seves mentides.

A més a més, en contra del que sembla, no és veritat que ara l’únic que ha de donar una resposta sigui Puigdemont. Puigdemont ja l’ha donat: va obrir un període de suspensió d’aplicació dels resultats del referèndum que van donar la victòria del ‘sí’. Ho va fer escoltant veus catalanes i europees. I quan Rajoy li va preguntar si havia fet la DUI, Puigdemont li va dir dues vegades que no. ¿I quina ha estat la resposta de l’Estat, després d’apallissar-nos a les portes dels col·legis electorals i negar-ho per les teles del món? Què ha respost Rajoy: 155. I quan el PSOE diu “Home, si convoqués eleccions autonòmiques, 155, no”, el govern espanyol contesta que aplicarà el 155 encara que Puigdemont convoqui eleccions.

Ho diu, però no ho ha fet. Per tant, podríem pensar que Puigdemont ha d’esperar que el ple del Senat aprovi el 155 abans de contestar res. Perquè si t’ataquen amb el 155 (et suspenen l’autonomia, empresonen el govern, etc.) la DUI podria ser entesa per la comunitat internacional com un acte de legítima defensa. Per tant, és tot tan greu i tan complicat que ara mateix seria partidari de confiar una mica més i de neguitejar-nos una mica menys.

Mirin, aquests dies quan la gent em pregunta “com ho veus”, jo contesto: home, fotut. I alguns se m’enfaden: “Home, doncs si tu dius ‘fotut’, ja podem plegar”. No, plegar mai. ¿Però com volen que digui que ho veig tot molt bé amb els líders de l’ANC i l’Òmnium a la presó i amb una amenaça semblant per al Govern i el Parlament? Esclar, que la situació és fotuda. ¿Però que ha sigut mai fàcil?

Per posar uns exemples: fas un estatut i se te’l carreguen. Fas un decret de pobresa energètica i se te’l carreguen. Fas un enorme esforç fiscal i et diuen insolidari. I a sobre, quan vols tenir una conversa adulta amb l’Estat i li dius que “així no podem seguir”, et diuen que començar aquesta conversa és fracturar la societat. Fracturar, nosaltres? Quan hem procurat sempre que la llengua no sigui mai factor de divisió a l’escola. I ells, vinga, divisió. I això que la conversa és pacífica i democràtica. Tu vols votar i ens diuen que això és un desafiament. No tenen el valor ni la tradició democràtica de fer com el Canadà o el Regne Unit, de venir aquí a convèncer de les bondats de la unitat espanyola per orgull ofès, o perquè saben que perdrien. Ara parlem de restablir la legalitat, però no, no volen restablir la legalitat, volen corregir la realitat, embridar-la, criminalitzar-la, esborra-la. No ens volen com som. I aquí és on sé que ja hem guanyat. Que l’estat espanyol és i serà inviable, per més força que tinguin. Tenen al davant milions de persones i el segle XXI.

Sempre he sentit el pes de les paraules que pronuncio, ara i abans, en públic, com ara, o en privat, davant la família o els amics. I em semblaria indecorós fer mítings de color de rosa en un espai com aquest, i menys quan tots veiem que la situació és greu. Però això no m’impedeix dir que em sento orgullós de la societat que entre tots estem construint i que la causa de més llibertat sempre acaba guanyant. I que, com jo, hi ha milions de persones disposades a no defallir. Que tinc confiança en el futur d’una societat tan noble. I això em fa estar molt més tranquil.

Llibertat Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.