L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Una Diada madura per al vot'

"Ara li toca el torn a la majoria per la independència del Parlament i als que estan pel dret a decidir: 'Unitat i urnes'"

Quan, per cinquè any consecutiu, centenars de milers de catalans surten al carrer l’11-S, no hi ha dubte que estem vivint un període excepcional de la nostra història. Diguem, doncs, abans que res, que el país no només existeix sinó que vibra i que el moviment per la independència de Catalunya és, des de fa anys, el gran moviment social i popular d’Europa. I aviat és dit.


I ara, dit això, podem parlar de quanta gent es va manifestar ahir, però per a mi la valoració quantitativa és menys important que la qualitativa; és a dir, m’interessa menys quanta gent va sortir i crec que són més rellevants per a l’anàlisi l’actitud i el missatge dels manifestants.


Sobre la xifra, va ser una gentada enorme. Menys que altres anys? Sí. Més del que alguns independentistes van pensar el dia abans, també. Molt més del que haurien volgut a Madrid, ja els dic que sí. O sigui, les manifestacions d’aquests anys han tingut una participació tan colossal que el fet que ahir sortissin al carrer posem 800.000 persones permet respirar una mica a Madrid.
Mirin com comença el 'Telediario' de TVE d'ahir al vespreHome, si l’estat espanyol està tan interessat en les xifres, fem una cosa: en comptes de comptar manifestants comptem vots, acabarem abans i tindrà valor polític i jurídic.


El govern espanyol en funcions no està pel referèndum. Rajoy està per espies, policies i tribunals penals. És aquí on torna a emergir a la figura del ministre d’Exteriors, l’home que més ha internacionalitzat el procés. El ministre Margallo amb les seves declaracions.


La conclusió trista que es deriva d’aquestes paraules és que l’estat pot resistir el terrorisme perquè el terrorisme és tan criminal que cohesiona per decència, però no sap com enfrontar-se a la democràcia, sobretot quan sap que pot perdre a les urnes.


No són les úniques paraules greus de la jornada. A aquestes alçades, gairebé res del que digui García Albiol pot sorprendre, però ahir es va posar a la boca una paraula indigna.

Ningú que hagi vist el que ha passat a Catalunya aquests cinc anys por parlar d’odi. García Albiol, en canvi, por parlar-ne per ell mateix. El desembre de 2013 va ser absolt d'un presumpte delicte d'incitació a l'odi i la discriminació pel repartiment de pamflets electorals que vinculaven els gitanos romanesos amb la delinqüència i els problemes de seguretat a Badalona. El fiscal havia demanat per a ell un any de presó.


Deia que ahir, de la manifestació, em semblava més interessant fixar-se en l’actitud i el missatge dels manifestants. L’independentisme està madur. Els diria que gairebé va ser una manifestació d’ofici, amb ofici. Amb il·lusió, amb sentiment, sí, però amb molta racionalitat: ens compten? Hi anem. No donem el conflicte acabat per cansament. Tot i que hi ha un cansament: el del que va a manifestar-se carregat de raons. Són raons, sí, però pesen. Per això em sembla clar, també, que aquest exercici racional de manifestació demana ja l’exercici racional d’acabar-ho, i la manera és votant. Ja hem dit a l’estat de totes les maneres possibles que volem votar. Doncs fem-ho. Com? Avui, a Catalunya Ràdio, a l’entrevista de Mònica Terribas, el president Puigdemont ha dit el mateix que diumenge als lectors de l’ARA: que buscarà el sistema més factible. 'Factible'. Aquesta ha estat la paraula.


Toquen urnes. Urnes vol dir topada amb l’Estat. I perquè el posarà en evidència. Caldrà molta finesa política i molta unitat. I això va pel PDC, per Esquerra, per la CUP i per tots aquells per als quals anar votar el futur de Catalunya és important. Com Ada Colau. Ahir li va dir a Ana pastor a la Sexta:


“No està clar que la Generalitat proposi el referèndum. A mi, si m’hi convoquen, aniré a votar per convicció democràtica, però ha de fer-se perquè sigui efectiu. Després dependrà de quina sigui la proposta i quines siguin les garanties".


Colau sap que el vent que bufa més fort és l’independentisme. Sap que independència, per a molta gent, és també o sobretot, agenda social. I ahir no s’ho va voler perdre. Sense samarreta blanca i sense foto amb Junqueras o Mas, però Colau va anar-hi. Sap que la seva lluita, la PAH, va ser unilateral i enfrontada a la llei per canviar la llei. I, sobretot, sap que el seu partit i ella mateixa, si algun dia es vol convertir en la primera dona presidenta de Catalunya, no poden tenir al seu historial haver girat l’esquena a l’independentisme.


La Diada 2016 ha estat un altre gran èxit d’”ANC productions”. Ara li toca el torn a la majoria per la independència del Parlament i als que estan pel dret a decidir. “Unitat i urnes”.

image-alt

Per saber-ne més

La Diada 2016 en 1 minut