L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Diàleg sense oferta'

La reunió secreta Rajoy-Puigdemont de l’11 de gener (secreta fins que va deixar de ser-ho quan ‘La Vanguardia’ va publicar-ho ahir) mereix dos nivells d’anàlisi.

El primer sobre el secret, i el segon sobre el perquè de la reunió.

Sobre el secret (també designat amb l’eufemisme de la discreció) res a dir-hi. Les converses delicades, per avançar i ser útils, demanen no estar condicionades per la necessitat d’un titular immediat. Una altra cosa és que quan et pregunten directament si t’has reunit, ho neguis i ho neguis fins a mentir. Tots aquells que ho han negat amb més èmfasi, Munté o Albiol, han quedat més assenyalats, per la mentida o per la ignorància. A Rajoy ja li va bé la filtració (queda com algú que dialoga) i a Puigdemont també perquè queda clar que si les converses no van continuar és perquè no va negociar amb el referèndum.

Però més que la història del secret interessa el perquè de la reunió. I aquí és de lectura obligatòria l’anàlisi que en fa avui el subdirector del diari, el David Miró.

Què passava el dia 11 de gener? Doncs que faltaven 6 dies per a la Conferència de Presidents autonòmics, i Rajoy només tenia un objectiu: que hi anés Puigdemont. Una cimera autonòmica per parlar de diners i que no hi vagi Catalunya no té cap interès. Rajoy, doncs, com que havia sentit Puigdemont dient que no hi aniria, va decidir involucrar-s’hi personalment i demanar en persona a Puigdemont que hi anés.

La idea de Rajoy (i no és l’únic) és que això de Catalunya se soluciona amb una mica de diners. Molt bé, portes Catalunya a la reunió del finançament, si és possible que s’esbatussi amb Andalusia, Rajoy s’estalvia el paper de dolent de la pel·lícula i, al final, com que toca reformar el sistema de finançament, Catalunya treu algun diner més i tothom content.

Però Puigdemont no hi va anar i les que es van esbatussar van ser Andalusia i Madrid. És llavors quan Rajoy, irritat quan veu que la Generalitat aguanta l’aposta del referèndum, comença a advertir sobre la precintes als col·legi, deixa anar un perfum d’article 155, i l’opinió publicada d’Inda a Cebrián parlen de violència.

Diu en Miró que “la plantada ha sigut l’acte més disruptiu des del 9-N [...] L’absència de Catalunya en la negociació del sistema de finançament trenca tots els esquemes, fa creïble el procés, i evidencia el fracàs del sistema autonòmic”.

Perquè aquesta era tota l’oferta de l’Estat a Catalunya: segui amb les altres 14 autonomies.

Ara, Rajoy, mentre té qui li fa la feina bruta de la por, es posa en mode "parlar del problemes reals de la gent". No es perdin l’article d’Albert Carreras, catedràtic de la Pompeu Fabra:

“De què hem estat parlant a Catalunya tots aquests darrers anys si no era dels problemes reals de la gent?

Pot ser útil recordar que tots aquests problemes són responsabilitat exclusiva del govern central. Mencionar la subinversió i el pèssim manteniment dels trens de Rodalies és un problema real de molta gent. Però la solució només la té el govern central, i no vol ni sentir a parlar que des de Catalunya vulguem contribuir a donar una solució. El govern central és molt gelós de les seves competències, que sempre considera més importants que els problemes de la gent. Ni fan ni deixen fer”.

El govern espanyol considera que tenir el poder és més important que els problemes de la gent.