L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Fueron a buscar a los catalanes, pero como yo no era catalán..."

"Tal vez ustedes piensen que eso les pasa a los catalanes por hacer cosas que no deben. No se engañen. Si nos lo hicieron a nosotros, se lo pueden hacer a ustedes"

El pròxim pas del govern de Rajoy per reduir la colònia rebel que considera que és Catalunya és facilitar que les empreses catalanes que ho desitgin puguin traslladar la seva seu social fora de Catalunya. Es tracta d’una mesura més greu en les formes que en el fons, perquè, en el cas dels bancs, tenen molts clients a Catalunya i aspiren a mantenir-los. ¿Imaginen que un elaborador de cava s’emporta la seu social? ¿S’emportarà les vinyes i els cellers, també? Tot això està pensat per donar una idea de fuga d’empreses i d’inseguretat jurídica a Catalunya.

Mirin, no menystinc la importància de la situació, però hi ha un factor que tots ens sabem de memòria: si hi ha una cosa que no poden suportar els mercats financers, el diner, és la incertesa, i per això, anunciar mesures de més certesa fa que els mercats es tranquil·litzin. Ara bé, si el govern espanyol juga a perjudicar l’economia catalana estarà perjudicant l’economia espanyola. Catalunya és vora el 20% del PIB i el 25% de les exportacions. I, si em permeten, pretendre que un país que per mantenir-se unit necessita 10.000 policies atracats al port de la seva segona ciutat més important és un país estable i que ofereix totes les garanties als inversos internacionals, un país que no té cap incertesa, és d’una immaduresa galopant. ¿No van veure el ministre Zoido visitant els policies igual que quan el president dels Estats Units se’n va a veure les tropes americanes a l’Afganistan? Creuen que això és estable?

Parlant d’economia, avui ha sortit el número setmanal de ‘The Economist’, que és la revista que llegeix tot el sistema financer mundial. Ja els dic ara que ‘The Economist’ està contra la independència de Catalunya, i diu, per exemple: “Fins al dia del referèndum ningú que hagués vist la vitalitat de Barcelona podia afirmar seriosament que Catalunya era víctima de cap opressió”.

Però, a part de dedicar-nos la portada, ens dedica un llarg article que, com veuen, l’ARA ha traduït i publicat avui. I comença dient:

“Quan una democràcia envia la policia antidisturbis a apallissar velletes amb bastó perquè no votin, alguna cosa s’ha fet molt malament. Per greu que fos la provocació dels dirigents catalans organitzant una votació inconstitucional, la reacció del primer ministre, Mariano Rajoy, ha sumit Espanya en la crisi constitucional més greu des de l’intent de cop d’estat del 1981. Si Rajoy es pensava que repartir garrotades frenaria el secessionisme, s’equivocava de mig a mig. S’ha ficat en un carreró sense sortida que ha donat ales als seus enemics i ha sorprès desagradablement els seus amics”.

I ara ve una idea que ens han sentit aquí un munt de vegades: “La democràcia es basa en el consentiment dels governats. Fins i tot alguns dels que no estan d’acord amb els mètodes de Puigdemont creuen que Catalunya reuneix les condicions per esdevenir un estat. Podria sobreviure econòmicament. Molts pensen que és una nació”.

I encara una altra idea que ens han sentit aquí: “Cameron, ex primer ministre britànic, va permetre encertadament un referèndum, va defensar que Escòcia es quedés i va guanyar la votació de manera convincent. Rajoy hauria de fer el mateix. Les raons per donar suport a la unitat d’Espanya són sòlides, però s’han de promoure amb la força dels arguments. Utilitzant només la força, el senyor Rajoy no evita la ruptura d’Espanya sinó que l’accelera”.

He llegit aquestes cites llargues perquè m’agradaria que no en tinguessin cap dubte: el referèndum és el que aconsellaria a Rajoy qualsevol persona sensata amb voluntat real de solucionar el problema.

I una última reflexió, per si la volen escampar:

El pasado domingo, más de dos millones de pacíficos ciudadanos fueron a votar en Catalunya. Efectivos de la Policía Nacional y la Guardia Civil se lo quisieron impedir con violencia. No tuvieron contemplaciones: agredieron a personas de todo tipo de edad y condición. Causaron numerosos heridos. Periodistas de todo el mundo lo vieron y el prestigio internacional del estado español cayó por los suelos. Esto fue el domingo. El martes, el rey no solo no lamentó lo ocurrido, si no que con un lenguaje oral y corporal sumamente agresivo, ignoró a los votantes y abrió la puerta a la pura y dura represión contra su propia población.

Tal vez ustedes piensen que eso les pasa a los catalanes por hacer cosas que no deben, que al fin y al cabo, “si yo no me meto en problemas, a mí no me va a pasar nada”. No se engañen. Si nos lo hicieron a nosotros, se lo pueden hacer a ustedes. De hecho, las agresiones del domingo son, también, un aviso a todos ustedes que no viven en Catalunya para que vean a lo que se exponen si un día les da por protestar o por querer un cambio efectivo en sus relaciones con el poder –miren que está pasando en Murcia con las protestas por un muro del AVE–. Lo que el Estado piensa de nosotros es lo que piensa de ustedes: si molestan más de la cuenta, siempre les podemos agredir con una porra. El domingo, centenares de miles de catalanes se levantaron a las cinco de la mañana para proteger físicamente colegios electorales que iban a abrir cuatro horas más tarde. Estaban en las puertas cuando empezaron a ver en sus móviles las imágenes de las cargas. Sabían que en cualquier momento vendrían a por ellos. No se fue nadie. Todo el mundo se quedó a proteger las urnas que miles de voluntarios habían estado escondiendo en sus casas. Creo que ese día los catalanes ensancharon la libertad de todos los españoles.

Termino con humor. TV3 emite un programa semanal de sátira política que se llama ‘Polònia’. Critican a todo el mundo, empezando por Pujol y siguiendo por Mas, Puigdemont, Trapero, la CUP... a todo el mundo. Ayer volvieron a dar en el clavo.

Més continguts de