L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Lluitar contra l'odi'
La campanya del referèndum sobre la permanència del Regne Unit a la Unió Europa va quedar ahir suspesa per l’assassinat de Jo Cox, una parlamentària laborista que estava punt de fer 42 anys, casada, mare d’un nen i una nena. Feia un any que era diputada, havia crescut en una família treballadora i va estudiar a Cambridge. Quan ahir un home se li va acostar i li va disparar, estava reunida amb votants del seu districte electoral. Cox estava a favor que el Regne Unit continuï dins la Unió Europea i defensava els beneficis de la immigració per a la l’economia britànica.
Poc després que se n’anunciés la mort, el marit ha fet pública una nota en què animava a “lluitar contra l’odi que ha matat la Jo”. Unes paraules com aquestes, “lluitar contra l’odi”, tenen sempre un gran valor expressades en públic, però n’agafen molt més en la boca d’un home que acaba de perdre la seva parella en un acte de violència.
El discurs públic, també el polític, és ple d’una gran agressivitat que sovint voreja l’odi, expressat en racisme o en tota mena de fòbies. L’odi és una drecera. En política, per marcar posició i guanyar vots. En periodisme, per guanyar audiència. Però és una falsa drecera, perquè és un camí que no porta gaire lluny. No s’hi construeix res, al damunt, perquè és una gas inflamable. I per tant, traïdor. L’odi acostuma a girar-se contra el que el propaga. Perquè és una droga dura. Mai no en té prou. Un cop es comença a odiar i a excloure, no es pot parar, i l’espiral pot acabar sent autodestructiva.
Aquests dies és convenient tenir-ho present a l’hora de valorar què estan dient els candidats que ens demanen el vot i com han estat, fins ara, els projectes que diuen defensar.
