Publicitat
Publicitat

L'analisi d'Antoni Bassas: 'L'última gran mani'

"Mirin bé les imatges de la mani, perquè expliquen fins a quin punt no hi ha presó ni 155 que dissolgui més de dos milions de persones, però, sobretot, mirin-les bé perquè pot ser l’última gran manifestació a Catalunya en molt de temps"

Mirin bé les imatges de la manifestació de dissabte a Barcelona per demanar la llibertat dels presos polítics.

Mirin-les bé, perquè són d’una enorme plasticitat, perquè expliquen fins a quin punt no hi ha presó ni 155 que dissolgui més de dos milions de persones, però, sobretot, mirin-les bé perquè pot ser l’última gran manifestació a Catalunya en molt de temps.

La política catalana està entrant en una altra època que no serà d’emoció ni d’unitat (real o forçada) com fins ara. S’assemblarà més a allò que en dèiem la vella política, es farà menys als carrers i més als despatxos, més als partits que a l’ANC, els CDR, Òmnium o els estats majors convidats.

Estem entrant ràpidament en aquesta època. Tot va ràpid, però la diferència és que, aquesta vegada, la velocitat l’ha posat l’home més lent de la política mundial: Mariano Rajoy. Va convocar eleccions al Parlament de Catalunya per al 21 de desembre (probablement, diguem-ne, aconsellat o diplomàticament forçat per la Unió Europea) i ara tot són corredisses.

Res és com era. Puigdemont, que no s’havia de presentar mai més, es presentarà. La CUP, que no s’havia de presentar mai més a unes autonòmiques i que troba que aquestes eleccions són il·legítimes, s’hi presentarà. Esquerra i el PDECat no repetiran Junts pel Sí, que ja va costar Déu i ajuda fer-ho el 2015.

Entrem en una nova etapa perquè l’anterior, la de la proclamació política de la República, ha quedat esgotada. Com les marques de les inundacions a les parets: fins aquí va arribar la riuada. Ho ha reconegut aquest cap de setmana la consellera Ponsatí en una entrevista a RAC1: “El Govern no estava preparat per donar continuïtat a l’1-O (...) L’independentisme no va tenir en compte la força del nacionalisme espanyol (...) Va ser un error”.

Des de la CUP, Benet Salellas ha dit aquest matí a TV3 que “Un país que ha estat privatitzat és molt difícil que pugui materialitzar la República. Necessitem una estructura que serà pròpia i que no pot ser intervinguda”. O sigui, l’autonomia no, però la República haurà d’esperar.

El premi per a la jugada política del cap de setmana és per a Ada Colau: dissabte al matí diu que el Govern empresonat, quan surti, haurà de donar la cara; a la tarda va a la manfiestació de Barcelona, i ahir, d’acord amb les bases, trenca el pacte que tenia amb el PSC per governar l’Ajuntament de Barcelona pel suport dels socialistes al 155. Colau i el comuns caminen sobre un filferro finíssim, però deuen haver vist que hi ha alguna possibilitat d’influir a Catalunya si Esquerra guanyés i el sobiranisme tornés a governar a partir del 21 de desembre.

I un altre que ha passat per Barcelona aquest cap de setmana ha sigut Mariano Rajoy. No passo per alt la lamentable petició popular perquè TV3 no emetés la mani de dissabte. A la barra contínua de denunciar TV3 -quan les teles públiques allà on governen, començant per TVE, són el seu braç de propaganda, per no dir el seu braç de sectarisme- s’hi afegeix furtar al teleespectador una notícia com la mani, quan la seva mani, la de la selfie d’Albiol i Iceta, la va transmetre TV3. I a sobre, Rajoy va definir Albiol com el millor candidat per a una “Catalunya mestissa”, com si els independentistes fossin uns catalans de vuit cognoms. El desconeixement de Catalunya que exhibeix Rajoy és impropi d’un president espanyol.

El cas és que el PDECat, Esquerra i la CUP aniran per separat a les eleccions, no hi haurà front comú sobiranista i l’endemà no serem convocats a cap independència en 18 mesos. Els partits sobiranistes no poden dir avui què faran l’endemà de les eleccions perquè amb prou feines han pogut fer les llistes i viuen l’emergència dramàtica de tenir els líders a la presó o a Bèlgica. Però sigui com sigui, aquest temps de carrers sempre nostres i d’unitat sembla que es va acabant.

Té sentit. L’independentisme ha donat un repàs a Europa del que és tenir milions de persones compromeses, empoderades i amb ganes de canvis reals. Però ha topat amb els seus límits, que no només són Madrid, sinó també la realitat social catalana. Té sentit que, ara, part de la política torni als despatxos, a les conselleries, al Govern. Que es pugui obrir, fins i tot, una etapa de diàleg polític amb l’estat espanyol. Serà menys emocionant i potser ens sentirem menys concernits emocionalment amb el que passarà, però si hi ha un temps per a cada cosa, ara és l’hora de pensar una estratègia per als pròxims temps i no una tàctica per a la pròxima manifestació.

Crec que és bo que no perdem el compromís polític i el que en podríem dir la pressió del carrer, perquè la política de les democràcies tendeix a recordar-se del carrer només quan hi ha eleccions. Però hem vist que per transformar la realitat democràticament cal força democràtica, i aquesta força és als carrers, però també als parlaments i als governs.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Carles Mundó, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva.

Més continguts de