L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Merèixer ser escoltats'

3 min

La primera ministra d’Escòcia se’n va anar ahir a Brussel·les a dir que el seu país no vol marxar de la Unió Europea. En efecte, avui fa una setmana del referèndum i a Escòcia, l’opció de continuar dins la Unió va guanyar amb un 62% dels vots.

I sí, sí, Nicola Sturgeon, presidenta d’una regió europea, va ser rebuda cordialment, càlidament, pel president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker i pel president del Parlament Europeu, Martin Schultz.

Efectes pràctics de la reunió? De moment, cap. Efectes simbòlics? Tots. Els dirigents de la Unió estan disposats a trobar la manera que cinc milions d’europeus que ja són ciutadans europeus no hagin de perdre aquesta condició només perquè a l’estat on viuen la majoria ha decidit abandonar aquesta condició. En paraules del teatral i sovint histriònic Juncker, “Escòcia s’ha guanyat el dret a ser escoltada”.

No ens emocionem més del compte amb l’escena. Els casos de Catalunya i Escòcia no són calcats. Els escocesos han dit que volen quedar-se i el seu estat vol marxar. Si Catalunya trenqués amb Espanya, trencaria amb un estat que continuaria a la Unió Europea. Per tant, mirem què passa amb Escòcia, però sense fixacions, perquè Europa no ens veu igual. Ara bé, l’escena sí que té un gran valor, i és aquest: les lleis, la diplomàcia, la voluntat política tenen tendència a adaptar-se als fets. La llei diu que Escòcia està dins el Regne Unit i el Regne Unit ha decidit marxar, els fets són que ningú amb dos dits de front pot ignorar la personalitat nacional d’Escòcia i, naturalment, cap europeista amb dos dits de front vol renunciar a cinc milions llargs de ciutadans que compleixen totes les condicions. Ningú que estigui per continuar la construcció europea voldrà rebutjar alegrament la pedra escocesa. I després hi ha la política dels gestos: ara, a la Unió Europea ja li va bé demostrar afecte a la primera ministra d’Escòcia per fer-li el tràngol més dur al primer ministre britànic.

La reacció de Rajoy a la visita escocesa a Brussel·les era previsible: “Si el Regne Unit marxa, Escòcia també. Escòcia no té competències per negociar amb la Unió Europea i el govern espanyol s’hi oposa”. Naturalment, Rajoy diu tot això pensant en Catalunya. Però això és greu. I és greu perquè Rajoy, en comptes de dedicar-se a resoldre el problema polític que té a Catalunya des de fa anys, l’agreuja. I encara pitjor: en comptes de solucionar-lo, el trasllada a Europa. Rajoy no parla d’Escòcia, parla de Catalunya. En comptes de buscar solucions noves a problemes nous que arriben a una velocitat vertiginosa, Rajoy deixa podrir els problemes.

Algú dirà, “doncs no li ha anat tan malament, en aquestes eleccions”. No. Però tampoc ha obtingut un èxit esclatant. Haurà de pactar per governar, i pactar bastant. Ha sembrat por i ha recollit vots. El PP s’ha comportat, insistim en aquesta idea, com un valor refugi. Però ser un refugi, ser un castell on aixoplugar-se de les escomeses del món exterior, és viure a la defensiva, és voler viure de les seguretats del passat. El present és dinàmic, i com estem veient ara entre Escòcia i la Unió Europea, la voluntat política arriba avui on ahir no semblava que hi arribaria mai.

Deixem la fixació amb Escòcia; allà, Rajoy, i aquí, una majoria útil que permeti dir algun dia a algú a Brussel·les: “Catalunya mereix ser escoltada”.

stats