L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Necessitat de reconeixement'

Ha desaparegut l’espanyol de la web de la Casa Blanca. No se sap si es tracta d’una desaparició definitiva o temporal, però a les darreres hores, tres ministres del govern espanyol, la Real Academia, Zapatero i Susana Díaz, entre molts d’altres, han criticat la situació. Fins i tot el nostre admirat i estimat Forges hi ha dedicat l’acudit d’‘El País’, en què es pot veure, per cert, Trump amb un òrgan al cap diferent del cervell, del qual surt la decisió de suprimir l’espanyola la web presidencial.

La decisió, en cas que sigui definitiva, tindria un alt valor polític, i ja es veu que fa per a Trump, per a la línia de l’hostilitat de Trump cap a la immigració il·legal (que fàcilment es fa entendre als seus votants que és a tota mena d’immigració), fa per a la línia del Trump proteccionista, que també vol protegir l’anglès com a única llengua oficial dels Estats Units, encara que aquest concepte no existeixi. Legalment, els Estats Units no tenen llengua oficial. Val a dir que el mateix Obama havia proposat en més d’una ocasió que els immigrants aprenguessin l’anglès si volien papers, o sigui que la identificació de la nacionalitat comuna americana amb l’anglès és compartida per demòcrates i republicans en la seva immensa majoria.

Després, esclar, una cosa és la llei i una altra és la vida. Als Estats Units hi ha més de 50 milions d’hispanoparlants. Hi ha cadenes de ràdio i de televisió en espanyol. Hi ha rètols en llocs públics també en espanyol, campanyes publicitàries en espanyol, i molts serveis socials, allà on hi ha població hispana, tenen funcionaris que parlen espanyol. I els hispanoparlants, què fan amb la seva llengua? Doncs hi ha el fenomen molt estès dels nens de famílies d’origen mexicà o centreamericà que no volen parlar espanyol amb el pares perquè no volen ser diferents dels altres nens, perquè, conscientment o no, identifiquen l’anglès amb el futur i el progrés personal, i l’espanyol, amb el passat o la pobresa de la qual van escapar els seus pares. De fet, hi ha restaurants on t’adreces en espanyol a un cambrer que és evident que el parla i et contesta en anglès. Però també al revés, hi ha un moviment de fills i nets d’hispanoparlants que en un moment de la seva vida s’adonen del que estan perdent i volen recuperar les arrels i es posen a estudiar espanyol. En fi, ja se sap que les llengues són com l’aigua, fan camins inesperats.

La reacció espanyola a això de la web és molt interessant, perquè va en el sentit que entre la web i que no hi ha cap hispà al nou govern de Trump, el president està arraconant la segona llengua dels Estats Units i la primera minoria.

Com que sobre llengües, segones minories i sobretot, sobre arraconaments, a Catalunya en podríem fer un màster, deixeu-me que somrigui. Perquè ara resulta que la llengua nativa de 400 milions de persones està arraconada. Escoltin, amb o sense web de la Casa Blanca, l’espanyol és als Estats Units per quedar-s’hi. I l’espanyol té el seu lloc al món assegurat per a unes quantes generacions.

Aquí el més destacable és que tots tenim necessitat de reconeixement. Que el poder ens reconegui. I això passa a tothom. A grans i petits. Madrid vol que el president dels Estats Units no ignori la llengua castellana. El president dels Estats Units vol que els mitjans li reconeguin l’autoritat i parlin bé d’ell. Putin reclama el protagonisme rus al món. Ens fa mal no ser reconeguts. Que el nostre interlocutor ignori allò que som o allò que estimem. I llavors passa allò tan divertit que alguns dels mateixos que ara se senten menyspreats per això de la Casa Blanca són els que han fet tot el possible per menystenir el català o la personalitat nacional de Catalunya. Són els que, com el portaveu del PP al Parlament Europeu, diuen que la conferència d’avui del Govern a Brussel·les serà el mateix que si es fes en una cafeteria i ha demanat als seus companys de partit que no hi vagin.

En el món d’incerteses, tothom vol estar segur que compta. No té res d’estrany ni censurable que els catalans busquem exactament el mateix que tothom.