L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Orwell a la Moncloa'

El Procés ha entrat en la fase decisiva. Una fase intensa, com ho explica el fet que ahir, abans que Puigdemont es reunís amb els partits a favor del referèndum, la vicepresidenta espanyola Soraya de Santamaría ja valorava la reunió.

La valorava en una roda de premsa convocada per contraprogamar, no per dir res nou. El to va ser d’irritació, de menyspreu institucional, fins i tot: “Puigdemont y los suyos”. Una roda de premsa amb un episodi menor, però, com tants episodis menors, carregat de simbolisme.

A mitja roda de premsa, el PP envia aquest tuit:

La frase és genial, i ni Jaume Perich hauria creat un aforisme tan brillant, tan: fixa’t, en comptes d’escoltar els catalans vol fer un referèndum.

Quan van ser conscients de la barbaritat que hauria escrit algú que probablement avui deu haver perdut la feina, van fer un segons tuit:

I el que havia dit Soraya era: “En lugar de escuchar a la sociedad catalana han renunciado a gobernar para todos los ciudadanos”. No és que ho millori gaire, perquè Puigdemont pretén escoltar la societat catalana. Però el que em sembla significatiu és que algú llegeixi la frase: “Puigdemont quiere hacer un referèndum en lugar de escuchar a los catalanes” i no digui “no, això és una barbaritat”, que no vegi que falla alguna cosa. Naturalment no ho veu perquè els nivells de propaganda han arribat molt amunt, i avui, en l’imaginari polític que consumeixen sense pestanyejar el 60% dels espanyols, un referèndum a Catalunya és una cosa antidemocràtica, vaja, un cop d’estat.

Esclar que si Soraya no va dir res de nou, tampoc hi va haver res de nou a la reunió al Palau de la Generalitat a la tarda, més enllà que els comuns no hi van anar i ara hauríem d’entrar en una avorrida disquisició de matisos, que és el que passa quan fas el minut i resultat d’un procés que dura anys: quan poses la lupa a un procés tan llarg, la trama del dia és relativament prima.

Mirin, on som avui? On som aquests dies? Persones que han pogut parlar últimament amb Rajoy en privat sobre el Procés dedueixen que té un full de ruta de dos punts. El primer: derrota completa dels organitzadors del referèndum, incloent-hi la rendició incondicional, o sigui, Puigdemont obligat a dissoldre el Parlament i a convocar eleccions autonòmiques, i tot això, fer-ho sense estalviar-se l’ús de la força jurídica. I el segon: aleshores i només aleshores, un cop recuperat el principi d’autoritat, avenir-se a negociar alguna cosa, com ara el restabliment de l’autonomia, que hauria resultat abonyegada en el curs de la topada, o una graciosa concessió inversora. I tot això fer-ho com més aviat millor, al juliol, quan els preparatius siguin incipients, quan ja no sigui massa tard per frenar la maquinària d’urnes, col·legis electorals, etc. com va passar el 9-N, que de cap manera volen que es repeteixi perquè ningú no els pugui tornar a dir mai més que, per una dia, l’Estat va estar absent de Catalunya.

Aquest escenari de conflicte ens porta a una conclusió: a partir d’aquest moment ja no importarà gaire qui tingui raó, sinó qui imposi la seva força. Això serà Orwell i convindrà molt no perdre la convicció democràtica. Orwell és el de ministeri de la pau per parlar de guerra, el de cop d’estat per referir-se a referèndum, de “en lloc d’escoltar els catalans, vol fer un referèndum”.