L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Podria ser pitjor, podria ploure'

BarcelonaNo és la notícia més important del dia, però segur que és la més popular, sobretot entre la gent d’una edat: ha mort Gene Wilder, l’actor nord-americà d’inoblidable comicitat en pel·lícules com “’La dona de vermell’, ‘No em cridis que no et veig’ o el ‘El jove Frankenstein’. Avui, en Toni Vall comença la seva crònica sobre la mort de Wilder –a qui defineix com a “còmic capaç d’injectar tots els matisos incrustats entre la fragilitat i la bogeria dels seus personatges”– amb el memorable diàleg de ressonàncies ‘grouchomarxistes’:

–És vostè el doctor Frankenstein, oi?

–És Fronkonstin.[...]I vostè deu ser l’Igor, oi?

–No! Es pronuncia 'Aigor'.

Justament a aquesta pel·lícula pertany un dels gags més famosos del cinema contemporani que ha donat lloc a una frase que molta gent hem fet servir infinitat de vegades quan, amb resignació, hem comprovat que és veritat que tot és susceptible d’empitjorar. Qui no ha dit alguna vegada allò de “podria ser pitjor, podria ploure”?.

“Podria ser pitjor”, deu pensar Rajoy. Ell no serà president a la primera amb 170 diputats. Sánchez només en va tenir 130 al març. I Rajoy ho tornarà a provar a l’octubre, després de les basques i les gallegues.

“Podria ser pitjor”, deu pensar Rivera quan veu la seva credibilitat tocada per totes les promeses que s’ha hagut d’empassar, i conclou: “Estic disposat a no tenir credibilitat pel bé del país”.

“Podria ser pitjor”, deu pensar Sánchez, podria haver deixat de ser secretari general del PSOE, però, en canvi, aquesta setmana li farà perdre dues votacions a Rajoy.

En canvi, hi ha un grup de ciutadans que creu que podria ser millor i demanen un govern de PSOE, Podem i Ciutadans. Avui s’han pagat tres pàgines a ‘El País’: entre les cares conegudes, Aitana Sánchez-Gijón, Joaquín Sabina, Miguel Ríos, Baltasar Garzón, Fernando Trueba, Jorge Sanz o Mercè Sampietro. La idea és que el PP va guanyar, sí, però tota la resta sumada que volia canvi encara van treure més bon resultat.

A Catalunya està clar que tot podria ser pitjor. Podem farà un acte a Sant Boi l’11-S recordant el del 76, que en fa 40 anys, presentant-se com els “hereus del catalanisme popular”, com si les manis de l’11-S de l’ANC dels darrers anys fossin el suquet de Portabella i no el que van ser, una massiva i insuperable manifestació de catalanisme popular.

Per a altres protagonistes de l’actualitat, la frase ”podria ser pitjor” és estrictament veritat, perquè en el seu cas vol dir que podrien estar morts. Em refereixo a les més de 6.000 persones que Metges Sense Fronteres i Proactiva Open Arms, l’ONG badalonina, han rescatat al Mediterrani, davant les costes de Líbia. "Ha estat una bogeria: des de les cinc de la matinada no han parat de treure gent de l'aigua", deien.

Gairebé sempre podria ser pitjor, que és una altra manera de dir que qui no es consola és perquè no vol. Però són farses per al manual de supervivència, no per al de progrés, ni de bon tros per al de victòria.