L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Que et parlin de la crua realitat'

Avui l’ARA revela que el Govern de Junts pel Sí està estudiant com fer l’últim pas de la desconnexió, que vol saber quines podrien ser les vies legals per fer allò que va dir la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, en declaracions a l’ARA fa una setmana: que allò que va començar a les urnes, acabi a les urnes. Es dóna per fet que el juny o el juliol de l’any que ve, els catalans anirem a votar sobre la independència. Com? Això és el que s’està mirant. Eleccions? Referèndum?

Esclar, expliques això i no pots evitar de pensar que qualsevol pla per proclamar la independència topa amb la més crua realitat, o dit en llenguatge col·loquial, que això és fer volar coloms.

Alhora, però, els puc assegurar que cap de les repúbliques bàltiques o balcàniques que van accedir a la independència fa 25 anys no tenien preparat per ser independents ni una quarta part del que ha arribat a preparar Catalunya (els darrers governs de Catalunya). Hi ha molta feina feta. I feta amb molt de nivell. Perquè, insisteixo, encara que és fàcil deixar-se vèncer per la realitat i dir “és impossible”, no és menys cert que la màquina propagandística espanyola que es passa el dia desacreditant el procés ha hagut de molestar-se i posar-se a treballar a tots els nivells: diplomàtic, jurídic, policial (tots menys el polític) per frenar el procés, conscient que això no era una esbravada, sinó que va de debò. Els mitjans espanyols en diuen “desafiament”, com si fos un duel d’honor, però en realitat, tota l’arquitectura de la desconnexió està fonamentada en els usos i costums internacionals, i les apel·lacions pel diàleg al govern espanyol han estat constants des del primer dia del procés. Dir-ne “desafiament” és una manera de tremenditzar una situació que no els dóna la gana de respondre políticament perquè, des del punt de vista de Madrid, “lo que no puede ser, no puede ser, y además es impossible”, com va dir un torero.

En tot cas, ningú no pot assegurar que la independència de Catalunya sigui impossible, sobretot si quan els catalans són cridats a les urnes i també al carrer, hi responen majoritàriament a favor. I tothom sap que aquests processos tenen un punt atzarós (com el va tenir la Transició espanyola de la dictadura a la democràcia, que ningú no sabia com acabaria).

La setmana que acabem ens ha portat el discurs de la fiscal general consistent a amenaçar amb els tribunals penals. Que l’11-S que viurem diumenge, el vot de dos milions de catalans l’any passat, que el projecte polític del govern de Catalunya, la presidenta del Parlament o el president Mas, tot això, acaba als tribunals penals com si fóssim vulgars delinqüents.

Així es va omplint, tram per tram, la DiadaMentrestant, alguns fan el discurs de la fraternitat. Deu ser la fraternitat que li han aplicat a Carme Hidalgo. El saben, oi? És una altra de les notícies amb que acaba la setmana.

Segons TV3, Carme Hidalgo, de 18 anys, té un currículum acadèmic impecable. Volia matricular-se a la Universitat de Còrdova perquè els seus pares han trobat feina allà. El sistema universitari d'Andalusia no li accepta les notes de selectivitat de literatura catalana i literatura castellana perquè no es fan en territori andalús. A l'hora de buscar equivalència a aquestes assignatures, el sistema no l'hi accepta: la seva inscripció ja s'ha rebutjat tres vegades.

Durant l'estiu ha presentat al·legacions a la universitat andalusa, a la Junta d’Andalusia i, fins i tot, al ministeri d'Educació. Encara no n’ha obtingut, però, una resposta per escrit. I, quan hi ha anat personalment a reclamar explicacions, no n’ha rebut resposta i ja l'han qualificat com "el caso catalán".

No es compleix el que diu la llei: que les proves d'accés a la universitat serveixen per estudiar en qualsevol facultat d’Espanya.

Ara, la família ha decidit tornar a Catalunya perquè la Carmen pugui continuar els estudis. El que no pot ser és un estat així. Aquest Estat és la crua realitat.