L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Recuperar el Govern'

El país torna de vacances i s’enfronta, d’aquí menys de 10 dies, a la constitució de la mesa del Parlament resultant de les eleccions del dia 21 de desembre. El límit és dimecres de la setmana que ve i no és que el més calent sigui a l’aigüera, però gairebé, fins al punt que a la nostra portada expliquem que la tria de la mesa és, precisament, el primer escull. No és l'únic. Tal com veuen, l’independentisme explora com investir president de la Generalitat Carles Puigdemont a distància.

Segons el que explica avui el Gerard Pruna a l’obertura de política, Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP han de multiplicar aquesta setmana les converses que comencen amb la determinació de Puigdemont i el seu nucli de col·laboradors que sigui ell el president investit, a distància, esclar, perquè si entra a territori espanyol, veient el que li està passant a Junqueras, aniria de dret a la presó. Pot ser investit un president que no és a Catalunya? Amb el recurs de l’Estat ja hi podem comptar, però el nou president o presidenta del Parlament ho autoritzaria? Comptaria aquesta autorització com una reiteració delictiva que podria perjudicar la situació processal de polítics que ja estan encausats, com la mateixa Carme Forcadell?

A l’entorn de Puigdemont es parla, fins i tot, de noves eleccions si el president no és investit. Preguin-s’ho com una posició dura de sortida d’unes negociacions en què Puigdemont vol defensar el dret a governar dels que formen la majoria i la restitució del president destituït pel 155 i que l’Estat vegi que l’independentisme, granític, no es deixa posar i treure presidents.

Però tots sabem, m’imagino que el president el primer, els problemes de tot plegat i, més enllà dels problemes, les necessitats. Les necessitats de formar un govern que, dins de les limitacions d’una Generalitat mal finançada, pugui tornar a governar, o sigui, pugui tornar a dirigir els Mossos, o a nomenar un conseller d’Ensenyament, o a defensar millor TV3 i Catalunya Ràdio. I unes noves eleccions, no semblen, avui, almenys, la millor de les idees per servir aquests propòsits. Una cosa és que la gent no defalleixi i una altra cosa és estar mesos i mesos sense govern. Em diran que això va passar a Espanya no fa gaire, que està passant a Alemanya, que passa sovint a Bèlgica o a Itàlia, i és veritat, però també és veritat que cap d’aquests països viu en l’emergència nacional que vivim nosaltres. No sé on acaba la fermesa i on comença la necessitat. No ho sé perquè un cop acceptat el marc del 155 i després d’haver participat en unes eleccions, i haver-les guanyat, ara l’objectiu és recuperar el govern. I governar. Sembla poc en una època en què fins i tot el Parlament va proclamar la República, però no és poca cosa i el país necessita una direcció política, encara que, finalment, aquesta direcció no pogués estar en mans de Puigdemont, a Bèlgica, o de Junqueras, a la presó.

Un darrer apunt. Dijous, el Tribunal Suprem va emetre una interlocutòria tremenda per justificar el manteniment a presó del vicepresident Junqueras. En diem tremenda perquè diu que Junqueras no va ser violent, que no va donar ordres de violència, però que les manifestacions haurien pogut acabar malament, encara que ningú ni res va prendre mal, i diu que ja se sap la responsabilitat que tenen els que convoquen la gent al carrer, i ve a dir que si l’Estat va ser violent contra nosaltres l’1 d’octubre és perquè nosaltres l’hi vam obligar.

Cada cop tinc més clar que l’Estat no ha superat la vergonya de la seva pròpia violència. I la nega. Ja la va negar quan anava pel món dient que les imatges eren mentida o que no n’hi havia per a tant. I ara la nega, carregant-nos-la a nosaltres. És el fenomen de la projecció, quan a tu se’t fa insuportable quelcom que has fet, dir que ho ha fet l’altre. Però és també la demostració que amb togues, uniformes i faristols després d’un consell de ministres, l’Estat vol mostrar que no vacil·larà per derrotar els més de dos milions de catalans com si fossin dos milions de delinqüents. I això fa més urgent unir esforços i formar govern.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I que puguin tornar aviat a casa Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.