L'anàlisi d'Antoni Bassas: '"Yo soy español"'

Ahir a la tarda vaig anar al barri de La Salut, a Badalona, a un acte del PP, en què participava Fernández Díaz. Sentint las seves explicacions, em vaig sentir com si fos a ‘Matrix’: era un altre món. El món al revés. Fernández Díaz fa com l’acudit del conductor que sent per la ràdio que hi ha un cotxe contra direcció i ell s’exclama: “Com un cotxe contra direcció?! Tots els cotxes van contra direcció!”. Allà on tothom veu que Fernández Díaz buscava casos per perseguir adversaris polítics, el ministre diu que era una reunió de feina i que el perseguit polític és ell. Allà on tothom veu una conversa vergonyosa, ell veu una gravació il·legal. Allà on tothom ha sentit que “el presidente lo sabe” Fernández Díaz diu que la frase està retallada i enganxada, fora de context.

El PP és, de llarg, el partit que dissimula millor qualsevol inconvenient. Encara que sigui mentint. Recordo Fernández Díaz anant a la ràdio, l’endemà de l’11-M del 2004, a fer-nos creure que havia sigut ETA. A partir d’aquella, qualsevol altra mentida és petita.

Certament, en els fets, hi ha detalls que no poden ser ignorats, com ara el fet que s’hagi gravat una conversa al despatx del ministre de l’Interior, fet greu que l’apunta a ell per responsable final d’una negligència policial col·lectiva. De Alfonso diu que ell no ha sigut, a Público diuen que sí. A ‘El País’ recorden que hi ha un grup dins la policia anomenat “policia patriòtica” dedicada a combatre l’independentisme enfrontada a altres grups. Hi ha el detall no menor que això hagi esclatat ara, en vigílies de les eleccions. Només hi ha un perjudicat, el PP, i un grup nombrós d’eventuals beneficiaris. Seria interessant saber qui ho va gravar i qui ho va filtrar.

Després hi ha les converses. Primer: a tots els estats dels món hi ha converses com aquestes. Ara, si t’enxampen, te’n vas al carrer.

Ara bé, segon: no té raó Fernández Díaz quan diu que aquesta és una conversa de feina, pròpia del seu ministeri. No és la conversa freda d’un professional a la recerca de “pràctiques corruptes”, com diu el ministre. És la conversa d’un servidor públic que fa servir els aparells de l’estat que es paguen amb els diners dels nostres impostos per a interessos de partit. Repassin qui cita Fernández Díaz en la conversa: el ministeri, la presidència del govern, la fiscalia. Si tot fos tan normal, ¿per què el ministre hauria de donar garanties al magistrat que Rajoy ho sap i que el president espanyol serà una tomba? Tot al servei d’una causa:  per  buscar porqueria a un adversari polític. És guerra bruta. La conversa és plena de frases escandaloses:

De Alfonso: Jo només et demano, ministre, que comprenguis la meva situació a Catalunya. No sóc de la Generalitat, l'oficina no pertany a la Generalitat, som independents. Els l'hem clavat per tots els morros amb Ramon Bagó, els hem destrossat el sistema sanitari, els hem acusat, estem fotent-los amb el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació]. En fi, jo sóc espanyol, ho tinc clar, però estic en una situació que he de ballar, allà.

“Les hemos destrozado el sistema sanitario”. Hi ha moltes frases que et queden girant pel cervell. “Soy un cabo de tu cuerpo, de tu cuerpo de policia”.  Però després d’haver-ho escoltat i llegit una i altra vegada, el moll de l’os és un altra frase. La diu De Alfonso: “Yo soy español”. Tot això es fa per Espanya. Entenguem-nos: es fa per convicció, sí, però també per profit personal, perquè en el món de Fernández Díaz i De Alfonso, combatre l’independència de Catalunya són medalles a la carrera professional. Però de Alfonso diu “Yo soy español”. Vol aparèixer com un esforçat servidor de l’Estat que es presenta voluntari a una missió arriscada en nom de la pàtria. “Yo soy español”, vol dir que “ho faig per una una causa que ho justifica tot”, sobretot als ulls d’algú com Fernández Díaz. És barroer i esclaridor alhora. Perquè en el fons, si Fernández Díaz no ha hagut de dimitir és perquè estava lluitant contra l’independentisme. Si en lloc de Mas, Homs o Puig, hagués estat parlant de Sánchez, Rubalcaba o Susana Díaz, ja seria a casa.

Jo ho tindria present, diumenge, l’hora d’anar a votar. I dilluns, alhora de continuar construint un futur millor que aquest present de guerra bruta.

Més continguts de