L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Un bon moment'

Una de les virtuts de l’èxit de la manifestació de diumenge és que va ser una resposta monumental a l’habitual estratègia de Rajoy de deixar podrir els problemes, de no fer res, ni contestar, com si no existissin (com si no existissin els problemes ni la gent), de fer que la gent se’n cansi, que abandoni. Doncs no, la gent no ha abandonat, la reclamació de Catalunya continua ben viva. Des d’aquest punt vista, doncs, qualsevol observador conclou que sí que cal que Madrid respongui amb diàleg.

Alfonso Alonso: "Barberá ha de prendre una decisió avui o ho haurà de fer el partit"Però és que, a més a més, la màquina de dissimular ja no pot ocultar tanta realitat. Estem parlant d’un govern que fa nou mesos que està en funcions. D’un estat que ha hagut de fer dues eleccions i encara no té govern. D’un partit, el PP, enterrat en casos de corrupció. El Tribunal Suprem va obrir ahir la causa contra Rita Barberá per blanqueig de capitals en el grup municipal del PP de València i és qüestió de temps que sigui investigada, i haurà de dimitir. Fins i tot ‘La Razón’ titula avui: “Génova empuja a Barberá a dimitir y quitar peso a Rajoy”. Ciutadans, que ha fet un paper galdós empassant-se una abundant ració de casos de corrupció del PP per pactar la investidura de Rajoy, ja ha dit que no pot pair Barberá ni un minut més. Tot això ha passat en el mateix moment que el ministre De Guindos ha hagut d’explicar-se al Congrés pel cas Soria. Explicar-se és una manera de parlar: de fet, la defensa de De Guindos ha estat afirmar que un ministre que va haver de dimitir perquè sortia en els papers del Panamà tenia el perfil “més adequat” per al càrrec. Com falten a la intel·ligència de la gent. Com abusen del poder. No s’aguanta per enlloc i ho saben.

Aquest és el tipus de govern que té davant la reclamació catalana: és un no-govern perquè està en funcions, envoltat de casos de corrupció, que considera que dialogar és un senyal de debilitat, que creu que és pitjor posar les urnes que patir un atemptat terrorista.

L’escenari per al govern de Catalunya és doble: d’un cantó té un grandíssim suport popular, com vàrem veure diumenge. D’un altre té davant un estat paralitzat per la incapacitat de fer política. És en aquesta circumstància que el Govern farà bé de donar-se temps per polir la desconnexió i analitzar quin instrument té més garanties de ser reconegut internacionalment. La serenitat ha de ser, ara mateix, en el cantó del Govern. L’Estat amenaça, espia, processa, però això ja ho sabíem, i és Madrid qui no té un rumb clar ara mateix. Per això, entre les feines de polir l’instrument hi ha la de buscar la majoria per guanyar a les urnes, tinguin la forma que acabin tenint. Per això deia ahir que qui comunica guanya. Mostrar la descarnada realitat d’un estat inoperant i comparar-lo amb un projecte de futur, regenerador. Tota la força d’aquests anys al carrer és un suma d’èpica i d’estètica que ha fet sortir el millor de nosaltres mateixos. És un moment especial de la nostra vida, de desvetllament, d’assumpció de responsabilitats col·lectives i individuals, d’assumpció de riscos, d’abandonament de comoditats, i farem bé de mantenir aquest instant especial tant de temps com sigui possible. Cal que el Govern mantingui la crida a l’acció. L’Estat, bloquejat, no vol oferir res i només sap ridiculitzar la il·lusió catalana. És un bon moment.