L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Qui comunica guanya'

La Diada va ser un gran èxit per als partidaris de la independència i per als del dret a decidir. Cal repetir-ho. Primer perquè vivim en un món en què les notícies d’abans-d’ahir ja semblen velles, però tot i això no pot despatxar-se una mobilització de 800.000 persones com si fos una cosa que passés cada dia. I també cal repetir-ho davant dels que menystenen l’èxit de la Diada. És el cas de Rajoy.

Ahir, el president espanyol no va dir RES, va evitar pronunciar-se sobre la Diada. Òbviament, perquè va ser un èxit, però també en una demostració de la coneguda supèrbia del govern espanyol amb tot el que el contradiu o el posa en evidència- El silenci de Rajoy és l’aplicació de la dita “No hay mayor desprecio que no hacer aprecio”. És un silenci incongruent, també. Si segons Margallo és pitjor la independència de Catalunya que un atemptat terrorista, per què calla el president espanyol davant la que segons ell és l’amenaça més gran a què s’enfronta l’Estat?

Mentrestant, a Catalunya, l’èxit de la Diada manté viva la intenció del Govern d’aprovar les tres lleis de desconnexió i culminar el procés, ara ja, en deu mesos. El dubte és com. I per això, avui, el verb més utilitzat per il·lustrar la incertesa sobre per on tirar és ‘refredar’: “El Govern refreda el referèndum”, “Puigdemont i Esquerra avisen que només hi apostaran si es troba una fórmula perquè sigui vinculant”. És la continuació del que ja els explicàvem ahir: Puigdemont parla de convocar a les urnes amb una fórmula que sigui factible. Concretar sempre té problemes.

El Govern refreda el referèndum a l’espera d’una fórmula de consens

Ara, el protagonisme torna a anar del carrer cap al Govern i el Parlament. Falten dues setmanes per a la qüestió de confiança i en falten tres per al debat de política general. I Espanya fa nou mesos i mig que té un govern en funcions, les eleccions gallegues i basques aturen les negociacions per formar govern a Madrid, de manera que tot, tot, aquí i allà, és incert. La incertesa és inevitable, per més que visquem en una època que vol seguretats. El futur és incert per definició i els processos polítics tenen sempre revolts inesperats. I, si no, ara que fa 40 anys de tantes coses, recordem com Madrid es va treure de la màniga la tornada del president Tarradellas de l’exili.

El que pot ajudar a fer més suportable la incertesa és comunicar millor. Ajudaria els catalans, els espanyols i la comunitat internacional explicar què significaria la independència. Posar llum allà on hi ha una gran foscor. Per què s’està fent el procés i quins resultats busca per a la vida de cada dia de la gent. Els que van anar a la manifestació ja saben per què la volen, la independència. Entre els molts que no hi van anar és possible que sigui més eficaç els menyspreu de Rajoy i la seguretat que dóna un passaport que poden tocar o una Agència Tributària que els cobra els impostos que no tot allò que encara no existeix. Ara és l’hora de la política, però la política també és comunicació, sobretot quan es tracta d’arribar a tothom, no només als convençuts.