L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Estat i estatisme'

'Si confonem estat amb estatisme ens equivocarem. La inversió pública ha d’orientar-se a reduir desigualtats i, també, per ella mateixa, a crear riquesa'

És temptador començar avui amb la imatge de l’exvicepresident del govern d’Aznar Rodrigo Rato declarant al judici per les targetes ‘black’, o amb la imatge de tota la trama Gürtel asseguda a la banqueta dels acusats, amb noms tan cèlebres com Bárcenas, el dels sobres en negre, o Correa, que va actuar de testimoni en el casament de la filla d’Aznar a l’Escorial; casament que va pagar en part com a regal de boda.

És temptador i, francament, és d’estricta justícia informativa.

Són dos casos que revelen moltes coses: una època de diner fàcil abans de la crisi; la corrupció amb el diner públic que va afectar els partits de govern a Espanya i a Catalunya i que, en generalitzar-se, va fer més fàcil que es tapessin els uns als altres; el clientelisme polític que va tapar boques i va comprar voluntats; l’opacitat en les adjudicacions i finançament dels partits; la manera com van fallar els sistemes de control, els públics i els privats, inclosos els periodístics… El cas del PP, com el cas de Pujol a Catalunya, parla també de l’abús de poder amb les majories absolutes.

Després es va acabar la festa, i entre el deute de les administracions i la crisi econòmica que tant ha transformat l’economia ens podem trobar amb notícies tan lamentables com aquesta, la de portada d’avui: els contractes d’un sol dia es cronifiquen. Quatre de cada 10 contractes temporals ja són de menys d’un mes i s’enquisten els de 24 hores, fins al punt que ahir el Govern parlava de “treballadors clínex”. O aquesta altra: la inversió en educació a Catalunya, a nivell del Perú, Laos o Guatemala, amb dades del 2013 segons la Fundació Bofill. Els sistema educatiu públic de Catalunya està infradotat.

El dia que es va acabar la festa del diner fàcil, la societat va entrar en una època d’escàndol moral, de reclamació de transparència i de desconfiança generalitzada, especialment amb tot el que és privat.

A Catalunya, on ja fa anys que estem vivint un procés insòlit d’independència, conflueixen els que des de l’esquerra voldrien un estat molt més fort, gairebé omnipotent, i els que volen un estat propi perquè, a part de ser l’única manera de ser tingut en compte al món, Catalunya podria disposar dels seus propis recursos que, per exemple, impedissin una inversió en educació a la baixa com la que hem explicat.

Però si confonem estat amb estatisme ens equivocarem. La inversió pública ha d’orientar-se a reduir desigualtats i, també, per ella mateixa, a crear riquesa. Però la creació de llocs de treball descansa també sobre la iniciativa privada. I la recaptació d’Hisenda també descansa sobre la iniciativa privada. No podem condemnar a la sospita qualsevol iniciativa pel sol fet de ser privada. Potser el problema és la paraula 'privada', i sonaria molt millor parlar d’'iniciativa personal'. Una societat té objectius col·lectius però ha de permetre el desenvolupament de projectes personals. És com quan parlem d’'emprenedors' per no dir 'empresaris' . A vegades és ridícul. Com si tirar endavant una empresa no fos molt sovint una feinada que permet l’objectiu, no menor, col·lectiu, que molta gent s’hi guanyi la vida. Els ‘neocons’ van arribar a dir que no existeix una cosa que es diu societat, sinó que el que hi ha són individus. El que hi ha és una societat composta d’individus, i assegurar la cohesió social ha de ser compatible amb facilitar les condicions per tirar endavant els projectes personals. En un estat, per més propi que sigui, no hi trobarem la solució als nostres mals. Hi ha una cosa que es diu responsabilitat individual i, precisament, si mai Catalunya és independent, serà més imprescindible que mai que ningú defugi aquesta responsabilitat personal.