L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Un premi a unes costures noves'

"La gala dels Gaudí és la prova moderna d’un país en acció. Que les costures de l’estat espanyol no guanyarien el premi al millor vestuari perquè ens van molt petites"

La setmana comença dominada per una notícia: el sí de la CUP als pressupostos. Com saben, no es tracta ni d’un sí fàcil, ni d’uns pressupostos qualssevol.

Amb el sí de la CUP emmudeixen, de moment, les tensions internes de la majoria absoluta per a la independència al Parlament.

I amb aquests pressupostos, el Govern pot continuar afirmant que el 2017 se celebrarà el referèndum. Perquè la legislatura continua, s’aprovaran les lleis de desconnexió i es convocarà la consulta. La qual cosa ens portarà, ja en qüestió de mesos també, a la topada definitiva amb el govern espanyol que en algun punt d’aquest recorregut és previsible que intervingui per impedir que siguem consultats a les urnes, com ha fet fins ara, amb la justícia fent avançar lentament el seu corró sobre demòcrates. L’‘operació diàleg’ no ha enganyat ningú. I en aquest trànsit fins a les grans decisions, el dia a dia lliura la seva pròpia batalla, com si es tractés d’un marcador de bàsquet.

Divendres, el cas Vidal va donar aire a l’Estat: ara la Fiscalia podria investigar què hi ha de cert en tot el que deia l’exjutge i senador d’Esquerra. Dissabte, la CUP deia ‘sí’ als comptes de Puigdemont i Junqueras, i la partida emocional tornava a decantar-se.

És en aquest context que la portada d’avui radiografia la situació amb nitidesa: “L’Estat ha desobeït 26 sentències del Tribunal Constitucional a favor de la Generalitat”. D’aquests 36, 25 són de l’època del procés 2011-2016, i la majoria de conflictes afecten el repartiment de subvencions: En medi ambient, en immigració, en ONG, en serveis socials, en discapacitats i gent gran, en cultura, en ocupació, en beques i en Renfe. Tots els governs espanyols es resisteixen a repartir la clau dels diners dels nostres impostos, perquè els diners no són seus, i ho fan a partir d’una vella trampa: refer els reglaments per esquivar el TC i poder seguir incomplint. Qui vol viure en un estat així? Sobretot quan la realitat ens porta notícies com aquesta: El 63% de les grans inversions tecnològiques es fan a Catalunya, la majoria de les rondes de finançament de més de 10 milions d’euros van a parar a ‘start-ups’ catalanes. Mirin el gràfic allà on vegin una línia vermella: l’empresa que ha rebut la inversió està radicada a Barcelona.

Però els deia això de la portada no tan sols per aquesta notícia del Tribunal Constitucional. Just a sota del molt poc que li importa el TC als governs espanyols quan resolen en contra seva, hi ha una foto de la gala dels Gaudí, amb en Bayona aixecant l’estatueta a millor direcció pel seu ‘monstre’. La gala del cinema en català és avui a tots els diaris.

Una gala són, de fet, moltes gales. Hi ha el desenllaç dels nominats i premiats. Hi ha l’acte en sí mateix: el guió, el ritme, la conducció de la gala. Hi ha els discursos. Hi ha els polítics. I hi ha és clar, el cinema, el setè art, la cultura. Hi ha una llengua i un país.

L’acte va tenir moments més o menys inspirats, però va tenir una virtut: l’espectacle no va apoderar-se dels premis, sinó que va fer-los més lleugers. Bruno Oro va estar eficaç, com es diu ara, amb algun gag genial com el càsting d’una suposada pel·lícula sobre Gaudí o el del pizzer, el paleta i el pintor que són requerits a treballar gratis, com alguns actors, perquè això els donarà molta visibilitat.

Dels discursos, el de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, és ja un ‘must’: la seva capacitat per estructurar un discurs combatiu de defensa del cinema català i en català, dels professionals, de la indústria, de TV3 amb un to de profunda confiança en la cultura i en la llengua la fan una dona extraodinària.

El discurs del premiat d’honor, Josep Maria Pou, va abundar en aquesta dignitat, la de demanar feina, només feina, perquè els professionals es puguin sentir  dignes d’aquest nom. I després, el talent i el treball faran la resta. La seva invocació final a Txékhov va tancar una al·locució dels grans.

Em mirava la gala dels Gaudí i no podia deixar de pensar que allò era, un cop més, la prova de l’existència d’una cultura, la prova moderna d’un país en acció. Que cada generació hi està aportant el seu talent. Que les costures de l’estat espanyol no guanyarien el premi al millor vestuari perquè ens van molt petites.

De la portada, en podríem continuar tallant com d’un pernil. “ Barça: la pilota entra mig metre al gol anul·lat”. El que dèiem, una portada molt nítida.

Més continguts de