L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'En un dia com aquest'

L’ assassinat d’una cinquantena de persones, ahir, a Orlando és profundament pertorbador.

És un assassinat massiu. És un un crim d’odi contra els homosexuals. Pot haver estar impulsat pel fanatisme religiós, està sent reivindicat pel terrorisme islamista, i s’ha perpetrat, en bona part, gràcies a la facilitat amb què els nord-americans poden comprar armes, i quan diem armes, no parlem només de pistoles, sinó de rifles d’assalt com aquest, amb què la història es repeteix i es repetirà mentre els americans ho vulguin: massacre, llàgrimes, discursos, oblit. I tot indica que res no canviarà a curt termini. Donald Trump ha proposat que a les aules hi pugui haver armes perquè es puguin defensar en cas de tiroteig. I Hillary Clinton està per endurir els controls en les compres d’armes, però no s’atreveix a anar més enllà, perquè als Estats Units hi ha milions de persones que adoren les armes, i milions que sense adorar-les les consideren un dret. I hi ha molta por induïda pel sector armamentístic, que fa que després d’un atemptat com el d’ahir es multipliqui la venda d’armes (perquè la gent creu que cal protegir-se, ells i la seva família) i augmenten les donacions a l’Associació Nacional del Rifle perquè pugui continuar fent ‘lobby’ i afavorint l’elecció de polítics a favor del dret a tenir armes.

És a dir, tenim un assassinat múltiple rodejat de les pitjors circumstàncies possibles de la condició humana: odi, fanatisme, violència, terrorisme, culte a les armes, indecència política. De tot això se’n pot fer no una anàlisi com aquesta, sinó una tesi d’uns quants volums.

Tot plegat ens parla d’un moment molt delicat pel món, una evidència de moltes disfuncions que es multiplica quan ens arriben, veiem o llegim les notícies una darrere l’altra i els drames planetaris se superposen en un quadre que se’ns acaba fent angoixant.

Davant de notícies com aquesta, la campanya electoral espanyola o les dificultats del procés a Catalunya queden empetitides, tot i que són notícies connectades. Els processos polítics formen part de la recerca de solucions als nostres problemes col·lectius. És en aquest marc de violència i intolerància que hem de valorar disposar d’una eina civilitzada com la democràcia per buscar solucions en pau.

És en aquest marc de violència en què és important apartar-se de la demagògia, de la violència verbal, dels que fan trampes amb els arguments. Ahir Susana Díaz va pronunciar una frase destinada convertir-se en marc mental: “Els vots andalusos no pagaran els privilegis de Colau”. “Vots andalusos” (es veu que tots són seus), “no pagaran” (compte, que en la independència de Catalunya hi ha molts diners en joc), “privilegis” (inundar amb la idea que qualsevol pacte amb Catalunya és un privilegi exactament igual que diuen PP o Ciutadans) “de Colau” (Colau com  a manera fina de dir catalans, com a manera d’atacar Iglesias, com a  manera (i no és la primera vegada) d’atacar algú que Susana Díaz intueix que li pot fer ombra en el seu indissimulat objectiu de presidir Espanya). 

I esperin el debat d’aquesta nit. Demà el comentarem.