L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Una ficció sense ànima'

"Citant Pasqual Maragall, l’estat espanyol no accepta que «qualsevol pot representar-la amb tota dignitat, que la part és l’únic interessant, real, viu i concret del tot»"

El dia d’avui està informativament marcat per la declaració de Rajoy davant el jutge de l’Audiència Nacional pel cas de corrupció de la trama Gürtel, i per la votació, al Parlament, que ha d’aprovar la reforma del reglament que permetrà aprovar la llei del referèndum per la via de la lectura única, sense possibilitat de presentar-hi esmenes.

"Mai", "és absolutament fals", "ni la més remota idea": Rajoy es desvincula de les finances del PP

Però, al costat de les excepcionalitats d’avui, el dia d’ahir ens va portar un curiós contrast. El rei va venir a Catalunya per celebrar els 25 anys dels Jocs i va dir que aquells dies “tot Espanya mirava Barcelona amb confiança”. Certament, el 2017 agafa les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya als antípodes de com eren el 92. No és que durant aquells quinze dies fantàstics visquéssim un idil·li. Més aviat va ser una unió temporal de conveniència, començant pel fet que els primers Jocs concedits a una ciutat espanyola se celebressin a Barcelona a canvi d’un pacte detallat sobre els nivells tolerables de catalanitat, i continuant amb la garantia d’un català que havia estat al costat de Franco, Joan Antoni Samaranch. Això sense oblidar que l’Estat va tirar aigua al vi: Expo i AVE a Sevilla i designació de Madrid com a Capital Europea de la Cultura. Però aquells van ser quinze dies fantàstics, i la transformació de Barcelona està a la vista, en tots els sentits. La ciutat es va obrir i es va connectar millor, però, sobretot, es va transformar l’autoestima dels barcelonins, i en general dels catalans, que van ser posats a l’escenari mundial i ho van fer molt bé.

Ahir el rei Felip de Borbó es va abraçar a Pasqual Maragall. Ara fa uns mesos, cinc col·laboradors de Maragall van escriure un llibre en un intent de retratar el pensament polític de l’alcalde dels Jocs i com el va posar en acció. Em fixo en el discurs que Maragall fa a Tenerife, quinze dies abans de començar els Jocs, quan la torxa olímpica passa per les illes Canàries. Maragall va parlar als tinerfenys de perifèria a perifèria, i els va dir: “Nunca deberíamos confundir España con el centro y el centro confundirse con España, a riesgo de perderla. Es más, o cada uno acepta que cualquier otro puede representarla con toda dignidad, que la parte es lo único interesante, real, vivo y concreto del todo, o el todo será una ficción sin vida y sin alma”. Evidentment, Maragall no va ser mai independentista, però algun dels disgustos més grans de la seva carrera política l’hi van donar des del PSOE. Maragall encarna la visió d’un català que creu que Europa és l’horitzó i que Espanya pot ser el marc si es donen les condicions de respecte. Els Jocs van ser quinze dies de laboratori de proves. L’empenta que van donar a Maragall el van fer somniar que una altra Espanya era possible. El fracàs de l’Estatut el va despertar del somni. Cal tenir-ho present quan avui invoquem la màgia d’aquells quinze dies d’harmonia mil·limetrada i sota vigilància, com testimonien els independentistes torturats per la Guàrdia Civil.

Mirin, ahir, perduda en l’actualitat del dia ens vàrem trobar una notícia increïble: l'Advocacia de l'Estat troba qüestionable que l’administració valenciana es comuniqui en valencià amb les administracions de Catalunya i de les Balears. Que només (atenció, perquè és de traca) la Generalitat Valenciana pot adreçar-se en la seva llengua a "comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià", "situació que, evidentment, no és possible, en ser el valencià una llengua cooficial únicament a la Comunitat Valenciana".

Cal molta incultura o molta voluntat d’ofendre per ignorar que ‘valencià’ és el nom que rep a València el català, que segons la lingüística és la mateixa llengua que la de Catalunya i les Balears. Qui és el separador, aquí?

Citant Pasqual Maragall, l’estat espanyol no accepta que “qualsevol pot representar-la amb tota dignitat, que la part és l’únic interessant, real, viu i concret del tot”; en conseqüència, el tot és una ficció sense vida i sense ànima.

Més continguts de