L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El final d’ETA i el relat de l’Estat a Catalunya'

"Per la profunda ferida física i moral que ETA ha deixat, no podem permetre que la reivindicació catalana sigui despatxada per l’Estat en termes semblants als de la lluita contra el terrorisme o el colpisme"

ETA ha anunciat que demà quedarà definitivament dissolta. La notícia obliga a fer una mirada a Espanya, al País Basc i a Catalunya.

ETA anuncia avui la seva fi a través d’agents internacionals

Sens dubte és una bona notícia, encara que no sigui cap sorpresa, perquè ETA ja va anunciar el cessament definitiu de l’activitat armada el 2011, fa set anys. Per això, per als més joves, ETA són més unes sigles del llibre d’història de batxillerat que no una presència real, dolorosa, en la seva vida. En tot cas, que una organització armada, constituïda fa 60 anys sota el franquisme per enfrontar-se a l’estat espanyol amb el nom d’Euskadi i Llibertat, i que va continuar matant fins ben entrat el segle XXI, es dissolgui per sempre és una notícia de pau.

Però a l’estat espanyol sembla una notícia de victòria, no de pau. Certament, en termes militars l’estat espanyol ha derrotat ETA. L’ha derrotat per l’aclaparadora superioritat que va necessitar suport internacional, i per la guerra bruta del terrorisme d’estat, les tortures a les casernes d’Intxaurrondo. D’això, esclar, l’Estat no en diu res.

Des d’aquest punt de vista, té raó el ministre Zoido (una frase que un no diu cada dia, precisament) quan puntualitza que no és cert que ETA s’hagi dissolt, sinó que ETA ha sigut derrotada. I acusa ETA de buscar el seu propi relat, de presentar el seu final com un acte voluntari i no el reconeixement d’una evidència, que és que ETA ja no podia fer res sense que quasi a l’instant se sabés a Madrid.  

Ara bé, tot i ser veritat, també l’Estat fa el seu propi relat: que ha guanyat. ETA ha matat centenars de policies, guàrdies civils i militars, a part de civils, alguns dels quals militants del PP i del PSOE, i l’Estat necessita dir que les “seves” víctimes van morir en una guerra que van acabar guanyant.

Potser un altre estat faria un discurs diferent, en un moment com aquest. Un discurs més inclusiu, consistent a dir que si ETA s’ha acabat és perquè els seus assassinats han repugnat una bona part de la societat basca, inclosos antics etarres i presos de l’organització i, esclar, de l’espanyola. Que la democràcia i l’autogovern basc han sigut els instruments poderosos per aconseguir l’única victòria real: la que porta a convèncer la majoria que la violència no pot ser la solució. Al contrari, la societat basca encara pateix en silenci les ferides de sis dècades de trets i bombes, de creure que matar podia tenir una justificació potser no ètica, però almenys sí política. I la immensa majoria es va apartar d’aquest món insuportable. Potser un altre estat faria un altre discurs en un moment com aquest, però no l’estat espanyol.

En aquest sentit, que diferents que són els discursos de Madrid i de Vitòria! El de Madrid (tant és el PP com el PSOE) és que hi ha hagut vencedors i vençuts. En canvi, avui el lehendakari Urkullu diu a El País: “Aquí hi hem perdut tots. No hi ha vencedors ni vençuts”. Ja veurà què li contesten des del PP, sempre a punt per instrumentalitzar a favor seu el dolor de les víctimes.

"A Catalunya ens hem atrevit a pensar, a proposar, sempre en termes democràtics"

Per tot plegat, per la profunda ferida física i moral que ETA ha deixat en la societat basca i espanyola amb la seva activitat criminal, no podem permetre que la reivindicació catalana sigui despatxada per l’Estat en termes semblants als de la lluita contra el terrorisme o el colpisme. Quan veus com el govern espanyol tracta el cas de l’institut de Sant Andreu de la Barca, t’adones de com se sent de còmode transportant el clixé basc a Catalunya: guàrdies civils vivint en un entorn hostil provocat per fanàtics, amb violència, amb rebel·lió, amb terrorisme. Mentida. Això no és el que passa a Catalunya, però menteixen perquè tenen l’opinió publicada espanyola molt acostumada a sentir realitats complexes explicades en termes absoluts. No podem permetre que es compari res. ETA es va atrevir a matar. A Catalunya ens hem atrevit a pensar, a proposar, sempre en termes democràtics, perquè almenys la meitat dels votants creuen que l’estat que paguen amb els seus impostos o no els representa adequadament o, encara pitjor, els maltracta en allò més íntim, que és existir.

Hi ha una paradoxa final, en tot plegat. El PNB està a punt per donar suport als pressupostos de Rajoy així que hi hagi Govern a Catalunya i s’aixequi el 155. Ha pactat una millora de les pensions. Diu avui Urkullu: “Som sensibles a la desqualificació que es fa ficant tots els nacionalismes al mateix sac i qualificant el PNB d’insolidari amb la resta de l’estat espanyol”. Que hàbils que són al PNB! Diuen que els poden posar al mateix sac com si fossin insolidaris, o sigui, catalans, però mentre que Catalunya paga (i molt) i, per tant, d’insolidària no n’és gens, el País Basc negocia cada any la quota del que paga a Espanya pels serveis que rep, i res més. I no s’ho han sentit a dir gens als nivells que ens ho hem sentit a dir a Catalunya, que Euskadi sigui insolidari.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

Més continguts de