L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'És això un "modelo de convivencia"?'

"Que no vulguin que Catalunya s’independitzi, el món ho entén. Que no vinguin a convence’ns, el món no ho entén. Que ens vulguin convèncer amb amenaces, el món no ho entén".

He passat dos dies al Parlament, com tants altres periodistes: només ens ha faltat quedar-nos-hi a dormir. De totes les converses, imatges, impressions, observacions, alguna conclusió.

Ahir a mitjanit vaig sortir del Parlament pensant que aquests dos dies no li han acabat de sortir bé, al sobiranisme, però no perquè la fiscalia i el Tribunal Constitucional hagin actuat (perquè això ja se sabia), sinó perquè la il·lusió per l’aprovació de la llei del referèndum ha quedat semiocultada per l’esbroncada de l’oposició, que clamava pels drets dels seus diputats. (Semiocultada, perquè els ajuntaments compromesos amb l’1 d’octubre es compten per centenars, i els voluntaris, per centenars de milers.)


Fins i tot Arrimadas deia: “Han unit tota l’oposició”. En un moment en què la imatge compta i qualsevol excés de l’adversari compta, el vernís de víctima que es posaven Ciutadans, PP i PSC ajuda a alimentar la idea que els seus drets no van ser respectats.


La situació, però, és el resultat d’una paradoxa: els que mai no han volgut que el Parlament debatés sobre la independència aquests dos dies volien debatre tant sí com no. I els que fa anys que volen un debat i un referèndum sabien que l’única manera d’aprovar aquests dies lleis era fer-ho a corre-cuita per evitar que passés el que ha passat altres vegades, que és el recurs als tribunals de PP, Ciutadans i PSC.


O sigui que no és tan extraordinari veure junts aquest tres partits; aquí els tenen:


A les portes del Tribunal Constitucional, el novembre del 2015, presentant recursos a l’inici del procés per convertir Catalunya en un estat independent en forma de república.


No, l’oposició ja estava unida de molt abans en l’intent d’impedir que el Parlament debati sobre tot el referèndum i la independència.


I, de fet, posats a buscar moments d’unitat al Parlament, d’unitat de debò, de govern i oposició, n’hi ha un de prou significatiu. L’1 d’octubre farà 12 anys que el Parlament va enviar el seu projecte d’Estatut a Madrid. El resultat de la votació del dia 30 de setembre del 2005 va ser de 120 a 15, una majoria aclaparadora. Quedava clar què volia la immensa majoria, o, almenys, en què havien sigut capaços de posar-se d’acord la immensa majoria de partits catalans. Era el més semblant a una sola veu. Al final van guanyar els 15 del PP, a través del TC i prèvia acció de “cepillado” del PSOE al Congrés i d’una campanya que va inflamar mig Espanya d’anticatalanisme, boicot inclòs.


Després, esclar, has de sentir Rajoy sortir ahir i dir que no descarta res per tal de preservar “nuestro modelo de convivencia”. Home, dir a això “model de convivència” em sembla optimista, per no dir exagerat. Que aquesta convivència sigui un model és bastant discutible, per no dir que és un desastre. Com a models de convivència se me n’acudeixen alguns de millors: el del Canadà o el del Regne Unit, sense anar més lluny. Però quin model de convivència és, aquest, en què la Guàrdia Civil vigila l’entrada d’una impremta no fos cas que s’hi estiguin imprimint butlletes com aquesta que continguin preguntes com aquesta?


Que no vulguin que Catalunya s’independitzi, el món ho entén. Que no vinguin a convence’ns, el món no ho entén. Que ens vulguin convèncer amb amenaces, el món no ho entén. Que busquin les urnes i no busquin la gent no s’entén, perquè la prohibició no acabarà amb el problema, al contrari. Però sobretot, el que no s’entén és que no en vulguin saber res quan ni tan sols van voler escoltar una fórmula que no trencava res.


El PP, amb Ciutadans encantat i el PSOE com un xaiet, deu haver calculat que tant és perdre Catalunya si això li dona la majoria absoluta a Espanya. I això no és un model de convivència sinó d’irresponsabilitat, que farem bé d’evitar l’1 d’octubre.

Més continguts de