L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La nova vida del procés'

Aquests dies, amb els candidats que han passat per aquest estudi hem comentat que la campanya electoral que ha començat aquesta nit i la del 20-D s’assemblen, a Catalunya, perquè al desembre vàrem anar a les urnes sense tenir la investidura solucionada, i aquesta vegada hi anirem sense tenir els pressupostos solucionats, o sigui, que l’independentisme torna a anar a les urnes en un moment de baixada de l’estat d’ànim.

I és veritat, només cal veure l’enquesta del CIS d’ahir, que En Comú Podem es disposa a guanyar les eleccions a Catalunya i fent un resultat millor que el 20-D. Aleshores, 12 diputats, ara el CIS n’hi dóna 14 o 15, per davant dels 8-9 d’Esquerra, que repetiria; els 8 del PSC, que repetiria, i els 6-7 de Convergència, que baixaria –en va treure 8.

Però només cal sentir els crits d’ahir a la nit, en l’obertura de campanya, d’Artur Mas o del candidat Francesc Homs per adonar-nos que Convergència vol convertir les derrotes davant la CUP en combustible per recuperar la iniciativa política, de manera que ‘No a la CUP’ seria l’eslògan implícit de la campanya convergent. I en aquest sentit, l’anunci de Puigdemont de sotmetre’s a una qüestió de confiança va fer com si de cop, l’ordre, la serietat, la confiança tornessin a les files del sobiranisme de centre ampli, com si s’haguessin alliberat d’una hipoteca incòmoda.

En aquest sentit, vegin la portada d’avui: “Puigdemont es disposa a redissenyar el full de ruta de manera que, menys la independència, tot es pugui repensar”. I en què consisteix aquest redisseny? Tornar a posar al centre de l’estratègia un referèndum, bé sigui unilateral o pactat amb l’Estat.

Pactat amb l’Estat? Sembla un acudit. Però no és menys cert que el panorama polític espanyol haurà de canviar molt si el dia 26 es donen els resultats que preveu el CIS. Ara ja seria matemàticament possible un govern d’esquerres, Podem més PESO, encapçalat per Pablo Iglesias, que sembla que podria quedar segon. Aquesta opció té fortes resistències dins el PSOE i dins l’establishment. L’altra opció que també surt, matemàticament, és un govern PP i PSOE –no caldria Ciutadans–, però això seria la fi de Pedro Sánchez i del PSOE mateix. En tot cas, és l’única força espanyola, amb forts components nacionals catalans que diu que vol fer un referèndum i que considera Espanya un estat plurinacional, que té possibilitat de formar govern. Si tornem a un govern del PP, el combustible de la intransigència popular tornarà a propulsar l’independentisme.

No sabem com acabarà això, però de moment pinta que tots els que han donat el sobiranisme per mort perquè no hi ha hagut pressupostos, s’hauran d’esperar.

Més continguts de