Publicitat
Publicitat

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La plaça de l'1 d'Octubre de 2017'

"Si la sort penal d’aquestes persones depèn del fet que el Parlament investeixi aquest o l’altre, el procés polític queda interferit. Això és una democràcia vigilada."

Ara ja és Junqueras qui descarta que Puigdemont pugui ser un president “efectiu” des de Brussel·les, i, per tant, les negociacions entre Junts per Catalunya i Esquerra continuen sense produir un acord. I això fa que aquests dies, en el sobiranisme, es detectin dues actituds, que l’Ara anomena “pragmàtics” o “legitimistes”. Aquest és precisament el títol d’un article que avui publiquem del professor d’història contemporània Joan B. Culla, on fa una reflexió molt encertada: explica la història d’una persona que es lleva després d’haver descansat, es dutxa, esmorza. Tot bé. I pensa “fem govern, si Puigdemont no pot ser que no sigui, siguem realistes i acabem amb el 155”.

Aquest seria el pragmàtic. Però és que resulta que aquesta mateixa persona, després d’esmorzar, posar la ràdio o llegir diaris on sent que el jutge obliga els presos a retractar-se de la seva ideologia, a Soraya preguntant-se, textualment allò de “cuesta tanto, sacrificar a un catalán?”, o a Cospedal dient que van per TV3 i Catalunya Ràdio, o els hotelers de Múrcia convidant els policies que van venir a pegar-nos l’1 d’octubre, etc., i aquesta mateixa persona pragmàtica, ella, es converteix a l’instant en una de legitimista: “Els assenyats propòsits que tenies en sortir de la dutxa comencen a trontollar, i un impuls de dignitat ferida t’empeny cap a posicions numantines, inflexibles. Si l’única manera de respondre als greuges és anar cap a una nova col·lisió amb l’Estat, s’hi va, caigui qui caigui i costi el que costi”. I així estem, nosaltres mateixos, passant estones de tot.


Perquè mentre no acabem de definir el futur, el passat ens empeny o ens persegueix. Per exemple, per fer president a algú el problema és que Junts per Catalunya i Esquerra tenen les mans lligades per la situació judicial, no només dels presos sinó també de molta gent. Avui llegim una informació d’Aleix Moldes i Núria Orriols que hi diu:

Junqueras descarta que Puigdemont pugui ser un president “efectiu”

"Les negociacions –investidura i Govern- s’han alentit a l’espera de la decisió del jutge Pablo Llarena sobre els nous investigats, Marta Rovira; Marta Pascal; Artur Mas; Neus Lloveras, Mireia Boya i Anna Gabriel. Els independentistes temen que, en funció del que facin al Parlament, la fiscalia demani presó per a algun d’ells”.
Francament, si la sort penal d’aquestes persones depèn del fet que el Parlament investeixi aquest o l’altre, el procés polític queda interferit. Això és una democràcia vigilada.


Quan Rajoy fa fer als jutges la política que ell no vol fer, la política ja es juga en un altre territori: els palaus de justícia i les presons, i amb un altre cronòmetre i reglament, perquè en política tu desapareixes del mapa perquè la gent ho vol, perquè perds unes eleccions, però en justícia polititzada tu desapareixes del mapa perquè l’Estat ho vol, perquè et fiquen a la presó. Amb gent a la presó, el diàleg polític es fa molt més difícil encara, perquè la presó, sobretot la presó preventiva abusiva, amb acusacions que no s’aguanten, com les de rebel·lió, és d’una gran violència simbòlica. És humiliant.
Passa igual que si poses la policia a pegar la gent. Un president de govern, davant la gent, té dues opcions: dialogar-hi o negar-se al diàleg. Negar-se pot voler dir, fins i tot, reprimir la conversa. És el que va fer el govern espanyol l’1 d’octubre. Ahir, el ple de l’Ajuntament de Girona va votar el canvi del nom de la plaça de la Constitució per “plaça de l’1 d’octubre del 2017”.

Girona canvia el nom de la plaça Constitució per la d’U d’Octubre de 2017

Entenc perfectament aquest canvi, perquè l’1 d’octubre ens marcarà per sempre.

"Els fills dels nostres fills o dels nostres nets explicaran l’1 d’octubre del 2017 com un dia de dignitat democràtica reprimida amb violència autoritària"

Cada cop tinc més clar que si l’1 d’octubre vàrem tornar a casa esgotats, físicament i moralment, a l’Estat i als seus defensors les imatges de la policia pegant-nos se’ls fan insuportables. A les imatges hi ha uns ciutadans pacífics amb una papereta a la mà i uns policies amb una porra a la mà. Si no sabessis d’on són, amb qui vas? Amb els ciutadans pacífics o amb els antidisturbis? Per això necessiten dir que som nosaltres els que cometem delictes d’odi, perquè la violència policial d’aquell dia els deixa en molt mal lloc. Per això és normal que una administració, en aquest cas l’Ajuntament de Girona, faci per manera que aquella data no s’oblidi mai.


L’1 d’octubre s’interposarà sempre entre l’Estat i nosaltres. Ahir vaig tenir ocasió de parlar-ne amb una periodista extremenya que treballa a Madrid, la líder d’audiència de la ràdio matinal espanyola, Pepa Bueno. Jo li explicava això i ella em reconeixia que la judicialització de la política era una drama, perquè en el supòsit que ara l’Estat s’assegués a parlar no podria parar la roda de la justícia, però em deia que tinguéssim en compte, també, que hi ha milions d’espanyols que van veure en el 27 d’octubre, en la proclamació de la independència, un acte de força que posava en perill l’Espanya constitucional en la qual creien i que per això, encara que no comparteixin tot el que fa Rajoy, creuen que calia defensar-se d’aquell perill. Per això a molts balcons d’Espanya ara hi ha una bandera espanyola. La conversa va continuar, va esdevenir debat, i a tall de conclusió, un acord de mínims: això s’acabarà en un diàleg, un diàleg amb més dificultats pel passat.


Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.
I llibertat de moviments per a Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.

Més continguts de