L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Puigdemont, la determinació serena'

"Puigdemont se sent com el llançador del penal decisiu en una tanda de desempat. Tothom nerviós. Ell, decidit a marcar amb serenitat"

En el capítol d’ahir, el ministeri de l’encara ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, que, recordem-ho, és aquell que utilitzava la policia i la fiscalia per destruir adversaris polítics amb coneixement del president del govern, Mariano Rajoy, va negar-se a inscriure el PDC perquè els seus estatuts defensen la via unilateral a la independència.

Que Convergència no sap triar un nom nou és evident, i possiblement aquesta és la millor metàfora d’una refundació tan necessària com maldestre. Ara bé, que se’l persegueixi pel seu ideari polític, absolutament pacífic i democràtic és un atemptat a la democràcia mateixa que demana la resposta solidària de tots els que es consideren demòcrates. No crec que s’atreveixin a il·legalitzar el PDC, però la referència a la llei de partits que ahir va fer el ministeri de l’Interior és una nova mostra de supèrbia política.

Si vostè és dels que “diu no hi ha dret”, recordi, si us plau, quantes vegades ho deu haver dit en els darrers temps: ho va dir ahir, amb les amenaces de la fiscal general. Ho diu cada vegada que falla Rodalies, que no es pot aprovar un decret de pobresa energètica, que processen penalment polítics catalans per posar les urnes, que per fer govern a Espanya dos partits pactin acabar amb l’ensenyament en català, o quan volen prohibir les estelades en una final de Copa.

Llavors vostè té dues opcions: continuar dient “no hi ha dret” o mobilitzar-se perquè canviï el dret.  Perquè ahir, amb la resolució del ministeri de l’Interior de Fernández Díaz que invoca la llei de partits, el govern espanyol es va donar el gust de tractar el PDC com si fos un partit que viu a l’entorn de la violència terrorista, que per això es va fer una discutida llei de partits, per il·legalitzar Batasuna, (una llei a la qual, ironies del destí, Convergència va donar suport). Aquesta és la manera com actua l’actual govern espanyol davant un problema polític. No és nou, però en aquest cas equival a la pràctica  a il·legalitzar una part de la societat.

Així es va omplint la Diada tram a tramVist així, a ningú pot estranyar que el president Puigdemont hagi decidit anar a la manifestació d’aquest 11 de Setembre. Ahir el vam entrevistar, amb la directora de l’ARA, Esther Vera. L’entrevista sortirà publicada diumenge, però aquí n’hi ha un avançament. Per què va a la manifestació, si és el president de tothom?

Això és el que va dir a càmera. Què més va dir fora de càmera? El que va dir i el que se li llegia entre línies era una gran serenitat, la convicció d’acabar culminant abans d’un any, ara ja són deu mesos, més o menys, el mandat per a la independència. No cal que dir que Puigdemont és conscient que per complir la seva part del contracte amb la majoria del Parlament s’haurà d’enfrontar amb nombrosos obstacles. Però Puigdemont no és dels que diu només “no hi ha dret” sinó que intenta canviar-lo democràticament. Puigdemont encarna la determinació d’una generació que, arribada al poder, ha decidit arribar fins al final en la consecució dels seus objectius polítics, sempre que una majoria del país els comparteixi. Puigdemont se sent com el llançador del penal decisiu en una tanda de desempat. Tothom nerviós. Ell, decidit a marcar amb serenitat.

Més continguts de