L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Ens volen fer dubtar'

L’estat espanyol té pressa, molta pressa. Fixin-s’hi: el govern de Rajoy va activar el 155 abans que es proclamés la independència. A través del 155, Rajoy va convocar les eleccions per a la data més pròxima que li permetia la llei un cop dissolt el Parlament, i seran el 21 de desembre. Això el govern; en el front judicial, l’Audiència Nacional ha trigat només dos dies a admetre a tràmit la querella de la fiscalia, i els polítics catalans que han hagut d’anar a Madrid a declarar van ser citats la nit de dimarts, vigília de festiu (de Tots Sants), per anar a declarar l’endemà del festiu a les 9 del matí, sense temps de preparar la defensa: comptat amb dies hàbils, una citació en menys de 24 hores. Per això han suspès les declaracions de Forcadell i la mesa fins dijous que ve. Però ja els hi han fet anar. Ja els han fet passar pel tràngol i, en alguns casos, per l’escarni de la rebuda.

El cas és que avui començaven dos dies de declaracions simultànies. A l’Audiència Nacional hi ha d’anar a declarar tot el Govern, i al Tribunal Suprem, la presidenta del Parlament i la mesa de la cambra.

Veure Puigdemont i diversos consellers a Brussel·les demanant de declarar a distància i veure la presidenta Forcadell entrant a declarar és un cop fort per a l’independentisme. Avui l’Estat ha aconseguit projectar la imatge d’un grup que ha estat vençut per la força de l’estat de dret, aplicant la llei, que amb una simple citació castiga qui el desafia. D’acord amb aquesta imatge, l’estat espanyol guanya i l’independentisme perd. I com que ningú no vol perdre, s’estén allò del ‘vae victis’, ‘ai dels vençuts’. S’han acabat els somriures i “Els carrers seran sempre nostres”. La premsa internacional, que va atacar durament l’estat espanyol per la violència policial de l’1-O, es mira ara Puigdemont amb un cert desdeny. ‘El País’ proclama a portada “El independentismo deberá responder hoy a la justicia”.

Hi ha pressa, sí, hi ha pressa per jutjar, empresonar, guanyar i somriure a la càmera per dir que el problema polític amb Catalunya s’ha acabat. L’ofensiva de la pressa té un eslògan: “Els han enganyat. Aquests líders han enganyat”. I fins i tot des de l’esquerra, la transformadora, la de la nova política, hi ha qui menysté el moviment més transformador, més nou, més radical i, per descomptat, més republicà que hi hagi hagut a Espanya en 40 anys.

No content amb la pressa, l’Estat comença també a espantar el vot independentista del dia 21-D, i surten veus dient que encara que guanyi, no canviarà res i es continuarà aplicant el 155.

L’Estat té pressa, ens està dient: “Abandoneu tota esperança”. No és la primera vegada. Quan es van produir els atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost ja van sortir veus a dir que s’havia d’acabar amb la tonteria de l’independentisme, que el veritable problema de què s’havia d’ocupar Puigdemont era la seguretat de la gent, com si els Mossos no haguessin donat una resposta eficaç als terroristes. Tan eficaç que Trapero es va convertir en el següent objectiu del govern espanyol i els mitjans que s’hi coordinen.

L’Estat té pressa, i creu que aquesta campanya aconseguirà un alt grau d’acomplexament de l’independentisme (pot enviar a la presó consellers o diputats, pot detenir i enviar a la presó el president de la Generalitat, pot deixar que la ultradreta imposi la seva violència als carrers, pot entrar a TV3...), de manera que vagi derrotat a les urnes abans de començar.

Mirin, vostès, l’Estat i jo sabem que més de dos milions de persones no desapareixerem de cop. Que per més pressa que avui tingui l’Estat, el problema polític de Catalunya no desapareixerà. Que pot intentar viure amb Catalunya en contra, però que això no és viable. La primera oportunitat per fer-ho notar és ara, en aquesta campanya del 21-D. Oportunitat de no mostrar por, de no arronsar-se per més que ens condicionin psicològicament, oportunitat de guanyar, i, sobretot, oportunitat de dir que una cosa són els errors estratègics que ha comès l’independentisme i l’altra que la causa del referèndum i de la dignitat continuen sent justes. Que ningú no ens ha enganyat: ja sabíem que això seria difícil. Al contrari, que ha sigut la supèrbia de l’Estat la que ha portat molta gent a buscar una solució nova, perquè les solucions de tota la vida, les que haurien de ser normals, les del pacte, estaven tancades. Que no té sentit demanar 30 anys de presó per posar les urnes en ple segle XXI. Ens volen fer dubtar. Per això, mentre seguim amb preocupació la sort del Govern i de la mesa del Parlament, cal preparar bé les eleccions per donar la resposta que sabem donar a les urnes.

Llibertat, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.