L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Davant del «ja s’ho faran»’

"La independència és un objectiu de país, i aquest cap de setmana ha quedat clar que, en tot cas, Junts i Esquerra hi aniran cadascuna amb la seva pròpia estratègia"

Divendres, Junts per Catalunya va pactar amb el PSC governar la Diputació de Barcelona, i de resultes d’aquest acord la presidència recaurà en els socialistes. L’altre aspirant a presidir la Diputació era Esquerra, que després de les municipals va empatar amb el mateix nombre de seients amb els socialistes. 

JxCat emplaça ERC a proposar governs independentistes i a fer "marxa enrere" amb els acords amb el PSC als municipis

Lògicament, aquest pacte entre Junts i PSC, Esquerra se l’ha pres molt malament, i dins mateix de Junts per Catalunya hi ha sectors (sense anar més lluny, el president Torra) que no entenen com es pot haver pactat amb el PSC, fins al punt que un conseller, Damià Calvet, ha arribat a parlar de la possibilitat que Esquerra faci una proposta a Junts per Catalunya per veure com poden revertir tots els pactes amb el PSC, “per exemple, als llocs on ha guanyat JxCat però Esquerra ha aconseguit l’alcaldia gràcies a pactes amb el PSC”. 

Perquè esclar, també hi ha qui li recorda a Esquerra el mal que ha fet a Junts per Catalunya perdre alcaldies que va guanyar a les urnes, com les de Figueres, Sant Cugat i Tàrrega. O que, a l’Ajuntament de Barcelona, Esquerra deixés caure de seguida la possibilitat d’incorporar Forn i Artadi al govern municipal per centrar-se només a negociar amb els comuns. Per tant, posar-se a retreure pactes és acabar malament, perquè qui estigui lliure de culpa que llanci la primera pedra. 

"El trencament de relacions entre Puigdemont i Junqueras ha fet impossible una resposta unitària a una situació tan urgent, precisament, com la dels presos i exiliats"

Mirin, si alguns de vostès, divendres, en saber la notícia del pacte, van tenir una sensació de gota que fa vessar el got de la seva paciència, una sensació de “fins aquí podíem arribar” i de “ja s’ho faran”, sàpiguen que no estan sols, que aquest cap de setmana s’han trencat encara més els lligams entre els partits independentistes i molta gent que els vota. I, al mateix temps, estic segur que ja fa temps que vostès, els mateixos que pensen “els partits m’han acabat els quartos”, no s’estranyen de res, perquè, en el fons, que Junts per Catalunya acabi pactant amb el PSC és la continuació lògica d’un procés que ja fa temps que dura. I aquest procés no és cap altre que –després de l’experiència de Junts pel Sí i el final desastrós del 27 d’Octubre, amb presons i exilis– la històrica desconfiança entre dos partits que competeixen pel mateix espai electoral. I el trencament de relacions entre Puigdemont i Junqueras ha fet impossible una resposta unitària a una situació tan urgent, precisament, com la dels presos i exiliats. 

La cosa està clara: és difícil presentar-se per separat i després fer política junts. Una llista és una estratègia, és una candidatura al poder. I això és el que es juguen ara mateix entre Esquerra i Junts, sobretot Esquerra i el PDECat, i així no és estrany que es vegin ells mateixos com a competidors. I els competidors competeixen. 

Competir és normal en democràcia, però no vivim temps normals, i Esquerra i Junts semblen voler fer les dues coses alhora: mantenir l’excepcionalitat, demanar unitat en favor dels presos i dels exiliats, caixes de solidaritat i manifestacions, i, alhora, continuar construint l’hegemonia política sobre l’altre. Esquerra ho té clar: està davant l’oportunitat de guanyar, per fi, la presidència de la Generalitat; de disputar-li el vot al PSC a l’àrea metropolitana i, com s’ha vist, a la ciutat de Barcelona; de ser el pal de paller de l’independentisme, en contacte amb les esquerres no indepes. Predicar unitat i competir és impossible (llevat que es jugui amb una generositat i una transparència que no són pròpies de la política), perquè és dir una cosa i practicar la contrària. I tot plegat cau sobre alguns presos i exiliats, i sobre els votants, com constants galledes d’aigua freda. 

La independència és un objectiu de país, i aquest cap de setmana ha quedat clar que, en tot cas, Junts i Esquerra hi aniran cadascuna amb la seva pròpia estratègia. Amb la qual cosa l’objectiu s’allunya.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. 

Més continguts de