L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Esquerra i PSOE, amb permís de la resta’

"Esquerra i PSOE semblen destinats a liderar el diàleg polític i institucional Catalunya-Espanya". Antoni Bassas analitza l'actualitat"

Els que han remenat tota la vida les cireres de l’empresariat català es pregunten commocionats què pot haver passat a les eleccions a la Cambra perquè les hagi guanyat el sobiranisme: mobilització de l’ANC, vot electrònic, falta de reflexos dels de sempre han confiat que si no votava ningú guanyarien fàcilment, negació de la realitat, dificultat per entendre els nous temps... Arriben unes altres eleccions, les municipals i les europees, i les autonòmiques en 13 comunitats. I si el que diuen les enquestes és veritat, sembla que la política catalana i espanyola, per primera vegada en els últims anys, s’encaminaria cap a l’estabilitat, en la mesura que avui en dia hi pugui haver res que sigui estable. I que aquesta estabilitat tindria dos partits principals destinats a fer la interlocució Catalunya-Espanya: Esquerra Republicana i el Partit Socialista Obrer Espanyol.

Colau i Maragall tenen quinze dies per desempatar a Barcelona

A l’Ajuntament de Barcelona, l’enquesta del CIS pronostica una victòria per la mínima de Colau sobre Maragall (tècnicament se’n diu un empat), al voltant dels 10 escons cadascun dels partits. Com que a les eleccions municipals la llista més votada és la que governa si la suma de les altres no fa un candidat alternatiu, la victòria a Barcelona serà la mare de totes les batalles polítiques de Catalunya. O sigui que, com ja es poden imaginar, a partir d’avui els demanaran el vot útil de part dels comuns i d’Esquerra, partits que, després, molt probablement, acabarien governant junts. L’únic que no sabem és qui seria l’alcalde. Si després que Esquerra hagi guanyat les eleccions generals, ara guanya a Barcelona (cosa que no ha passat des de la República, fa vuitanta anys) i la capital de Catalunya té un alcalde independentista, el missatge a Madrid i a Brussel·les quedarà molt reforçat. I Esquerra també.

Per la seva banda, el PSOE va guanyar les generals i el PP de Casado va perdre més de la meitat dels escons de Rajoy, que tampoc eren uns grans resultats. I el diumenge 26 hi ha eleccions autonòmiques en 13 comunitats. Doncs bé, mirin: el 2015 el PP va guanyar en 9 de les 13 comunitats. L’enquesta del CIS per al 2019 diu que el PP perdria les 9 comunitats. Espanya tenyida del color del PSOE. I per si no n’hi hagués prou: A Espanya, en les eleccions europees, també es preveu el tomb. A l’arc petit, el 2015, el primer tram era el blau del PP. El 2019, sembla que serà dels socialistes.

Per això dic que, si aquestes previsions es compleixen, Esquerra i el PSOE semblen destinats a liderar el diàleg polític i institucional Catalunya-Espanya. El que passa és que les condicions per a la normalitat estan lluny de donar-se. Amb presos polítics és difícil començar el desglaç, com està comprovant Miquel Iceta, que ahir va a apel·lar a la cortesia perquè el Parlament el designi com a senador autonòmic i ell pugui presidir el Senat. Iceta lamenta que els partits sempre voten el que cada partit proposa. Però apel·lar a la cortesia després del 155 i de la falta d’empatia d’aquell 18 d’abril de l’any passat, quan Iceta ni tan sols es va girar a saludar els familiars dels presos polítics convidats al Parlament, és forçar l’argument.

Però, de tota manera, ni Esquerra ni el PSOE estan sols a l’escenari. A les europees caldrà veure quina força tindrà el factor Puigdemont, ara que ha guanyat un pols a la Junta Electoral Central, a la justícia ordinària, al Tribunal Suprem i al Tribunal Constitucional, que li han hagut de donar la raó. Està en joc que Puigdemont continuï sent un element de l’equació sense el qual no es pot resoldre el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol.

I a Barcelona, no ens oblidem d’un actor nou que desafia el sistema de partits. Em refereixo a Jordi Graupera, l’home que amb mitjans modestos però moderns i amb molta intel·ligència està buscant un espai a l’Ajuntament de Barcelona. Ha impulsat les primàries i refusa el marc mental d’“Hem d’eixamplar la base”. Veurem quin ressò aconsegueix en el votant, sobretot en aquesta conjuntura del vot útil.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.

Més continguts de