L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L’oportú recordatori d'Aznar'

Aznar ha renyat Soraya per haver admès que el PP es va equivocar quan va recollir firmes contra l’Estatut. Que "per a firmes, les del pacte del Tinell”. La diferència és abismal

Fonts de la mateixa CUP han explicat que separen la polèmica amb el Govern per les fotos cremades del rei Felip de la negociació dels pressupostos. La CUP, cito, “està fermament compromesa amb la legislatura excepcional del referèndum”. O sigui, que la petició de dimissió del conseller Jané continua en peu, Puigdemont el defensa i tots dos grups continuen negociant els pressupostos que no es votaran fins al febrer, la qual cosa ens fa pensar que no serà aquesta la darrera topada entre Junts pel Sí i la CUP els pròxims dos mesos.

L’ episodi d’aquests dies està deixant mal cos a tot el sobiranisme, perquè quan l’objectiu és tan ambiciós com la independència d’una país, o s’hi va unit o pots acabar perdent pel camí els vots que t’hi poden portar. La polèmica Govern/CUP ha tornat a ser el ja conegut gol en pròpia porta del procés, que fatiga i desanima. Tampoc cal magnificar-lo: cap país és perfecte, la política de cap país no ho és, i els processos polítics històrics són plens de passos endavant i endarrere. Sense anar més lluny, com en van ser, de convulsos i sagnants, els anys de la Transició espanyola a la democràcia.  En el cas del procés, el problema no és haver perdut el somriure dels primers dies, un somriure fet de la sorpresa d’un canvi massiu i simultani que els catalans teníem del nostre propi país, de la seva situació i del seu futur (ara ja no podem estar en aquell estadi psicològic de festa continuada), sinó mantenir el sentit, mantenir el perquè d’aquest objectiu polític ara que arriba el moment de concretar-lo.

I el perquè d’aquest objectiu continua estant molt clar. L’estat espanyol no serveix correctament els interessos dels catalans i sovint els perjudica. Ahir vaig estar seguint la sessió de control de Rajoy al Senat. Rajoy i el seu govern fan servir un to conciliador. Però per dir què? Doncs repasso el que va dir ahir: que l’Estat ha connectat Barcelona, Tarragona Lleida i Girona en AVE, que ha fet la tercera pista de l’aeroport del Prat, que ha contribuït a fer  el canal Segarra-Garrigues, i que si incrementem el diàleg podem parlar de corredor mediterrani i d’un nou pla de Rodalies, que tot és qüestió de bona voluntat.

Doncs no, és qüestió de voluntat política. I d’obligació. Rajoy parla ara de fer coses a Catalunya que l’Estat tenia, té i tindrà l’obligació de fer i que també paguem nosaltres amb els nostres impostos. I fixin-se que aquesta voluntat de diàleg, més cosmètica que una altra cosa, arriba quan el PP ha perdut la majoria absoluta i després de cinc anys amb milions de persones als carrers de Catalunya. El canvi de Rajoy no és estructural. La darrera prova l’ha donat José Maria Aznar, que a través d’un paper de la FAES ha renyat la vicepresidenta Soraya per haver admès que potser el PP es va equivocar quan va recollir firmes contra l’Estatut. I Aznar li ha dit que de cap manera. Que, cito, “per a firmes, les del pacte del Tinell”, ja saben, el pacte de les esquerres catalanes per tal de no deixar entrar al PP a cap acord. La diferència és abismal.

El PP va incendiar els carrers d’anticatalanisme anant a buscar quatre milions de firmes.

L’Estatut podia no agradar-li, però no va  ser el que va sortir del Parlament. El van retallar el Congrés i el Senat. Però com que allà no tenia prou vots, va haver d’anar als despatxos el que no havia pogut guanyar al carrer.

És molt gruixut que un text aprovat en referèndum a les urnes sigui esmenat en un despatx, per molt que sigui el despatx del Tribunal Constitucional.

I finalment, en el fons, Aznar viu un drama personal des que va deixar la presidència. Ell es té en un alt concepte, en el més alt concepte polític, i prou pes creu que porta ja a sobre per la manera com va haver de sortir de la Moncloa per les mentides de l’atemptat de l’11-M i les mentides de la guerra de l’Iraq perquè l’actual govern del PP faci revisionisme de la seva política amb Catalunya.

Aznar mostra la veritable ànima del PP i recorda quelcom que en el fons el PP actual i el PSOE també creuen: de nació només n’hi ha una, i és castellana. Això és estructural. L’aparença de diàleg és tàctica. I això és el que tenim al davant, no ho oblidem.