L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Ordeno y mando"

"Al govern de Sánchez se li ha vist la mateixa irrefrenable pulsió que a Rajoy quan hi va haver els atemptats de Barcelona i Cambrils: que Catalunya no gestioni la crisi per ella mateixa"
Segueix l'evolució del coronavirus en directe

Diu la Generalitat que avui un milió de catalans han hagut de tornar a treballar a causa del desconfinament parcial ordenat pel govern espanyol. I el govern espanyol diu que ha pres la mesura d’acord amb els científics. No dubto que hi ha científics que, posats els riscos sanitaris i els guanys econòmics en una balança, hagin pensat que ja es podia tornar parcialment a la feina, però és clar que desconfinar ara no era la proposta més prudent.

Qualsevol ho veu. Espanya i Catalunya encara compten els morts per centenars. 

A la CNN, a la BCC, al New York Times, titulen igual:

“Espanya, l’únic país europeu més afectat que Itàlia per la pandèmia, permetrà que alguns treballadors no essencials puguin tornar a la feina dilluns. L'OMS ha advertit que «ara no és el moment de relaxar les mesures»".

I així, per exemple, França manté el confinament fins a l’11 de maig.

O aquesta notícia d’Itàlia, que expliquem avui: el focus del brot a Itàlia va ser la zona que els empresaris no van voler tancar. La patronal de la Llombardia va rebutjar paralitzar les empreses de Bèrgam.

Sánchez no para de dir que això és la guerra. Doncs si és la guerra, per què envia la gent al carrer sota les bombes, i no els envia al refugi?

El govern espanyol, ofegat pel deute, com que no pot disposar encara de les ajudes europees ja aprovades, ha decidit jugar-se-la. Des del nostre punt de vista, ha decidit jugar-se-la perquè ha vist que les UCI no han arribat al col·lapse en la primera onada, que era la por que tenia i, per tant, deu pensar que aquest perill ja ha passat. Esclar, si les UCI no han arribat al col·lapse és perquè els treballadors sanitaris i els gestors hospitalaris s’han col·lapsat de feina fins a aconseguir-ho. I ja veurem el preu físic i mental que pagaran. Però que les UCI puguin començar a suportar la pressió del coronavirus no vol dir que ja estiguin lliures de perill. Pensin que si no hi ha més malalts als hospitals és perquè s’han suspès totes les intervencions no urgents. Però hi ha milers de persones que, més aviat que tard, han de ser operades. I els càncers o els infarts no han desaparegut.

Però admetem que sigui discutible desconfinar. I fins i tot que recordem que cal no ofegar del tot l’economia. El problema és que el govern espanyol ha centralitzat les decisions. Ja va ser així per al confinament i ara és així per al desconfinament. Tothom alhora. Espanya com a circumscripció única de coronavirus. Tant se val que Madrid pogués exportar el virus i que Catalunya demanés tallar l’AVE i els vols amb Madrid. Ara tant li fa que hi hagi zones més poblades amb més risc de contagi i d’altres amb menys. Tothom obeirà les mateixes ordres. Igual passaria a Catalunya si hagués pogut decidir per ella mateixa. No és el mateix la pandèmia a Barcelona que a les Terres de l’Ebre, poso per cas.

Sánchez fa veure que compta amb els governs autònoms quan en reuneix els presidents cada diumenge, però ara que amb el virus hauria anat tan bé la presa descentralitzada de decisions, Sánchez ha fet el que sempre fan els governs espanyols quan hi ha una crisi: centralitzar. Quan resulta que fa dècades que el sistema sanitari espanyol està descentralitzat. Al govern de Sánchez se li ha vist la mateixa irrefrenable pulsió que a Rajoy quan hi va haver els atemptats de Barcelona i Cambrils: que Catalunya no gestioni la crisi per ella mateixa. Que després algú del ministeri faci la broma sense gràcia de les 1.714.000 mascaretes és un detall simbòlic que retrata la dèria malaltissa amb Catalunya i vejam si, de passada, algú pica l’ham, com el conseller Buch, que hauria pogut tirar d'indiferència o d’ironia, però no de sobreactuació. 

Si durant la crisi no ha estat possible, el moment de la gestió política de Catalunya ha de ser amb la sortida de la crisi, sobretot la sortida econòmica i social, en què tots els esforços per tornar l’empenta a una Catalunya castigada seran pocs.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.