L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Torra i Sánchez ja poden anar dient, manen els jutges'

"Saben què els passa a Torra, a Sánchez i a tots nosaltres? Que la política, a Catalunya i a Espanya, ja no pertany del tot als polítics o la gent... O no del tot. Pertany als jutges"

Hi ha temporades que t’agrades (políticament parlant) i d’altres que ni poses les notícies perquè saps que t’amargaran. No cal que es digui que estem travessant una temporada d’aquestes amargues.

Ja fa dies que el Govern fa patir. Torra fa un ultimàtum que no dura ni 24 hores. El president diu a Esquerra i la CUP, sobretot a Esquerra, que ja n’hi ha prou de mirar-se de reüll i Esquerra diu que prou de gestos de cara a la galeria, però resulta que Esquerra afirma que no sabia res del termini del novembre i Torra envia una carta a Sánchez demanant negociar el referèndum però sense dates.

Els partits catalans estan en mode “Independència sí, però com jo dic”. “Full de ruta, el meu”. I per a més confusió hi podem afegir les últimes actuacions dels Mossos, més contundents, amb el conseller Miquel Buch en estil Felip Puig i la resposta d’alguns elements del carrer contra els Mossos, que fan aparèixer la paraula “violència” interessadament, de manera que entren en bizantines discussions sobre si hi ha violències pitjors en altres llocs (n’hi ha). Ja els vaig dir que tenint en compte el que es veu pel món en matèria de violència i la càrrega emocional que suportem des de fa anys, Catalunya continua donant una lliçó de convivència. Ara bé, compte: qualsevol acte violent resta, allunya, fa mal.

A l’altre costat de l’hemicicle les coses no estan gaire millor. El numeret dels nacionalistes amb la bandera espanyola al faristol és pensat per a l’època d’Instagram i dels vídeos a Twitter. No cal que els seus votants llegeixin res, només cal que mirin la foto i recordin que Ciutadans són els de la bandera espanyola. Punt. no cal saber res més. No cal dir que la imatge és una redundància perquè, com tothom sap, just darrere del faristol on parlava la líder nacionalista hi ha una bandera espanyola presidint l’hemicicle. I n’hi ha una altra al terrat del Parlament. El postureig té aquestes coses, que és embafador. No tot són imatges. Arrimadas parlava ahir de “comandos separatistes” per acostar-ho a “comandos terroristes”.

Mentrestant, a Madrid, segons ‘La Vanguardia’, a la Moncloa estan rumiant si avancen les eleccions generals per abans de final d’aquest any o les fan coincidir amb les andaluses o amb les municipals i europees de l’any que ve. Parlen de diàleg i d’un nou Estatut però li donen una medalla a Millo i encara no sabem on és el policia que va agredir Jordi Borràs.

Aquí la CUP diu “Desobeïu o dimitiu”, Esquerra diu que no hi ha dreceres i Torra formula ultimàtums que sap que no podrà aguantar. Tothom té necessitat de dir alguna cosa o de fer alguna cosa, o que ho sembli, perquè en la societat digital d’avui cal estar present les 24 hores i, en el cas de Catalunya, venim d’uns mesos que cada dia eren històrics i ara no tenen cap encant.

I a sobre, Torra i el Govern i els partits independentistes topen cada dia amb els seus propis límits (allò que hem dit aquí, tothom deia que ja no hi hauria més eleccions autonòmiques i bé que s’hi van presentar el 21-D, fins i tot la CUP, i això que les havia convocat Rajoy, i ben fet que van fer). Vull dir amb això que les afirmacions contundents no s’aguanten en temps confusos com aquests. Per exemple: “Desobeïu o dimitiu”. Home, cal triar bé els moments per a la desobediència. O “No hi ha dreceres”. Sí, si hi poses imaginació, negociació, persuasió, hi ha dreceres. Suárez va fer tornar Tarradellas quan no hi havia ni Constitució. D’això se’n diu una drecera.

Saben què passa? Saben què els passa a Torra, a Sánchez i a tots nosaltres? Que la política, a Catalunya i a Espanya, ja no pertany del tot als polítics o la gent... O no del tot. Pertany als jutges. Ja poden enviar-se cartes, fer-se ultimàtums, demanar dimissions, avançar eleccions o oferir Estatuts, que tot el que passa i passarà entre Catalunya i Espanya està absolutament condicionat pel judici als presos polítics. Absolutament. No és que Torra no tingui gaire marge per a la iniciativa política, és que Sánchez tampoc no en té. No pot normalitzar del tot si la situació és anormal. El judici i les sentències contra nou persones de pau que són a la presó crearà un estat d’ànim que ho impregnarà tot. Els jutges marquen els temps i els tons. Mirin ahir al Parlament Europeu. Una quarantena d'eurodiputats d'una quinzena d'estats i quatre grups parlamentaris van presentar-se al ple amb samarretes grogues amb missatges com 'Free Junqueras', 'Free Romeva', o 'Free political prisoners'. Només ha faltat la notícia de ‘TIME’ que Puigdemont és un nom que ha sonat per a premi Nobel de la pau. Aquest és el conflicte Catalunya-Espanya que el món percep. Els presos, 9 persones honorables preses, són el problema de fons que manté l’independentisme tan lligat com cohesionat. Perquè a vostè potser el deceben el PDECat o Esquerra o la CUP. ¿Però ha deixat de ser independentista o de voler un referèndum? ¿Ha deixat de creure que la seva causa és justa? Què vol dir això? Que això va per molt llarg. Que prenguin distància amb els fets d’avui o de demà, i que fugin del postureig.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

Més continguts de