L’anàlisi d’Antoni Bassas: ’Si la condemna és injusta, ¿va ser un judici just?’

"Hi ha la necessitat de posar per sobre la imatge de l’Estat abans que no pas els drets dels ciutadans; de protegir el bon nom d’Espanya, que se sap en fals"

3 min

Amnistia Internacional ha parlat. Ha trigat, però ha parlat. Ha trigat més d’un mes a valorar la sentència del Suprem. En el millor dels casos, ha tardat 4 setmanes perquè tothom sap que la seva opinió no és una opinió més i podia posar-se en contra el govern d’Espanya. Coneixent la política, no és aventurat imaginar-se les pressions que deu haver rebut abans de criticar la sentència.

El que diu Amnistia Internacional és de sentit comú i ens ho han sentit dir aquí moltes vegades: si una manifestació com la del 20-S és constitutiva d’un delicte de sedició i es castiga, en el cas dels Jordis, amb 9 anys de presó, a partir d’ara no aneu a cap manifestació ni protesteu per res, perquè en pagareu un preu desorbitat. Sobre els consellers del Govern, Amnistia diu que el càstig que els hauria de correspondre tampoc no hauria de ser el que es deriva d’un delicte de tanta gravetat, perquè això de sedició és molt imprecís. Tan imprecís que hi ha molts països en què no existeix, entre d’altres coses perquè, a mesura que els drets humans han anat situant-se en el centre de les legislacions, ja es veia que es podia fer servir per retallar el dret a manifestar-se o a protestar. Per això AI diu que una condemna per sedició “obre la porta a una àmplia criminalització, és un risc latent”.

Certament, Amnistia Internacional és una ONG i el que diu no és vinculant, però té l’autoritat moral de qui encara conserva la veu mundial de denúncia de vulneració de drets polítics.

Per això The New York Times va explicar-ho així: “Amnistia Internacional demana a Espanya que alliberi dos dels líders polítics catalans empresonats”.

Estem parlant del diari més influent del món. No gaire lluny d’aquesta versió, la notícia de l’agència oficial espanyola, l’agència Efe: “Amnistía Internacional cuestiona penas de prisión a la cúpula del Procés y pide libertad Jordis”.

La llibertat dels Jordis, aquesta és la notícia. No per a tothom: A El Mundo ni publiquen la notícia. A La Razón, la publiquen a les pàgines de Catalunya, però titulen que Amnistia diu que el judici va ser just. I a El País, exactament el mateix: «AI concluye que el juicio del “procés” no fue “injusto”».

Mirin, cada mitjà de comunicació té la seva línia editorial i la democràcia es beneficia de la pluralitat informativa. Si vius en un país on tots els mitjans diuen el mateix, no vius en una democràcia. No és això el que critico. El que revela això de titular en base a l’afirmació de “judici just” és allò de l’excusatio non petita, acusatio manifesta. Hi ha la necessitat de posar per sobre la imatge de l’Estat abans que no pas els drets dels ciutadans; de protegir el bon nom d’Espanya, que se sap en fals; de contradir el relat sobiranista. Per això ressalten que aquest va ser un judici just. Però no ho va ser. No ho va ser perquè no és just un judici amb acusats en llarguíssima presó preventiva, que han d’anar i venir cada dia de la presó durant quatre mesos després de llarguíssimes sessions, que no poden veure els vídeos quan toca, que estan acusats de delictes que necessiten una violència que no ha existit, i que són condemnats per aquests delictes que no han existit. Així no pot ser un judici just. Que fos televisat no vol dir que fos just, no confonguem una cosa amb l’altra. De fet, hi ha una certa contradicció entre dir que el judici va ser just i concloure que a dos condemnats els haurien de deixar en llibertat immediatament per la interpretació “àmplia i perillosa” (cito textualment) del delicte de sedició.

Avui, aquesta esperada nota informativa s’ha vist desplaçada a Espanya per la sentència dels ERO. Segons Fiscalia, la Junta d’Andalusia, durant deu anys, va donar a discreció uns 750 milions d’euros. A canvi de què? De pau social i de vots. No, el PSOE no es posava els diners a la butxaca, però s’omplia les butxaques de vots comprats. Frau electoral i frau social. El PP es va finançar i alguns dels seus membres es van enriquir amb diner públic. El PSOE va comprar vots i voluntats. M’importa molt poc qui va robar més o menys o qui s’ho va posar a la butxaca i qui no. Ara tenim gent dels dos partits, i en el cas del PP, el partit, condemnats per algun tipus de corrupció. Aquesta seria una magnífica ocasió perquè els partits abandonin el ”i tu, més”.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.

stats