L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘La quota dels autònoms al país de l’AVE’

"Però això no parla dels governs només, sinó que també ens obliga a nosaltres. A pensar quin món volem i ser conseqüents amb els actes, el consum i el vot"
"Coronavirus: l'última hora, en directe"

Ahir vaig parlar amb Jordi Cuixart, des de Lledoners. Òmnium ha impulsat una marató de deu dies per recollir diners per a quatre projectes. I al final de l’entrevista li vaig preguntar si no era surrealista viure una pandèmia mundial a la presó. I em va contestar que creia que les coses no passen perquè sí, però que estava convençut que en sortiríem més forts com a societat després de la crisi, tot i haver de pagar un preu molt alt.

Jordi Cuixart: “Ara estem salvant vides, però d’aquí un mes i mig haurem d’estar salvant famílies senceres”

A Cuixart ja el coneixen. Ha après a viure la felicitat del present i mira amb tanta confiança el futur que fins i tot ha sigut pare des de la presó. Cuixart és un somniador però no és un somiatruites, perquè abans m’havia dit: “Ara estem salvant vides, però d’aquí a un mes haurem de salvar famílies”.

I és que el cop és bestial: a Espanya estan morint en un dia el mateix nombre de persones que va matar ETA en cinquanta anys. Només ahir van morir 812 persones, més de 200 a Catalunya. O sigui, que si d’aquesta lliçó no n’aprenem alguna cosa, serem una espècie bastant inútil.

Ja fa dies que sentim a dir que alguna cosa canviarà. Bé, el que canviarà segur és el nostre límit de tolerància de segons quins comportaments públics. Perquè ja veníem de la crisi del 2009, que va devastar molts futurs personals i col·lectius, perquè des d’aleshores ens han plogut casos de corrupció del rei en avall i perquè, ara, milers de persones estan morint i milions de persones no poden treballar.

Avui mires enrere i penses en tota la despesa que s’ha fet, a Catalunya i a Espanya. Recordo que un ambaixador espanyol als Estats Units em va explicar que en un intent de salvar la mala imatge d’Espanya durant la crisi financera va dir a tot d’empresaris nord-americans que “Espanya és el país del món amb més quilòmetres de tren d’alta velocitat després de la Xina”. “I què et van contestar?”, li vaig preguntar: “Que no ho entenien”. I és que no s’entén. Bé, sí que s’entén: volien AVE per continuar fent l’Espanya radial. Tot a tres hores de Madrid. I algun per cobrar comissions.

“Afortunadament, el Canadà ha pres decisions responsables els últims anys i tenim una de les economies més sanejades del G-7. Ens hem preocupat d'estalviar per als dies de pluja, i ara plou”

Justin Trudeau Primer ministre del Canadà

El món cap on anem haurà de prioritzar molt millor la despesa, socialitzant-la bé, com va dir ahir el primer ministre del Canadà, Justin Trudeau: “Afortunadament, el Canadà ha pres decisions responsables els últims anys i tenim una de les economies més sanejades del G-7. Ens hem preocupat d'estalviar per als dies de pluja, i ara plou”.

I en canvi, aquí, l’estat espanyol està escanyat. Primer perquè alguns països de la Unió Europea han matat el poc esperit europeu  que quedava negant-se a les ajudes massives als països més afectats com Espanya, una veritable vergonya perquè justament per això va néixer la UE i perquè, tard o d’hora, tothom necessita que l’ajudin.

Brussel·les aigualeix els coronabons i centra la resposta a la crisi en el pressupost europeu

I perquè després de la crisi del 2009-2010, tothom ha parlat de fer grans reformes però ningú ha ofert consens per aprovar-les. I ara ens trobem que, fins avui, l’estat espanyol no s’ha pogut permetre congelar el pagament d’impostos, de quotes d’autònoms (a Catalunya n'hi ha més de mig milió), dels lloguers dels qui no ingressen, i ja no dic del pagament d'una renda bàsica universal temporal. Si l’estat espanyol, com a sortida de la crisi, tria reprimir la gent, obeir l’Íbex-35 i amagar-se rere l’èxercit i els governs d’estat PSOE-PP, es pot trobar amb un esclat social al carrer. Hauran d’afinar molt la resposta.

Després de la Segona Mundial, França i Alemanya van fer les paus i van establir els fonaments de la UE, es va crear l'ONU, es va promulgar la Declaració Universal de Drets Humans, es van crear els sistemes de sanitat pública i es van enfortir els de pensions.

I ara, què farem? Ara és possible que algunes empreses necessitin l’entrada del capital públic, que hàgim d’anar cap a una renda bàsica, que s'impulsi la inversió en recerca.

Però això no parla dels governs només, sinó que també ens obliga a nosaltres. A pensar quin món volem i ser conseqüents amb els actes, el consum i el vot.

El reconeixement per als que treballen a primera línia de la pandèmia i un record per a tots els que pateixen, per als presos polítics i exiliats. I que tinguem un bon dia.