L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'I en diuen democràcia plena'

"La justícia d’una democràcia plena no s’acarnissa sinó que jutja amb imparcialitat. El poder executiu d’una democràcia plena no té por de la democràcia i resol els problemes polítics sense transferir-los a la policia, a les clavegueres de l’Estat o als jutges"

El poder judicial espanyol va advertir ahir que calia acatar les sentències. El respecte a la justícia és un principi bàsic de l’organització social. Als Estats Units, quan van guanyar la Guerra d’Independència i es van treure de sobre el rei d’Anglaterra, es van dir que a partir d’aquell moment “el rei és la llei”. Partien de la base teòrica que la llei és igual per a tothom. Per desgràcia, no és el cas dels presos polítics catalans. 

Marchena té "avançada" la sentència i vol notificar-la abans del 16 d'octubre

Ahir, en l’acte solemne de cada any, els administradors de justícia van tornar a fer un acte polític. Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial, va repartir felicitacions. Lesmes: “Ho fem com sempre en aquest saló de plens del Tribunal Suprem, que ha sigut testimoni d’un judici de gran impacte social i mediàtic. Un judici en què s’ha posat de manifest una vegada més el compromís dels nostres jutges amb la defensa dels valors de l’estat de dret proclamats per la Constitució. Tant és així que em veig obligat a felicitar el president de la sala segona d’aquest tribunal, així com als magistrats integrants d’aquesta sala que han participat en el judici. Aquest judici és el paradigma dels milers de judicis que se celebren cada dia al nostre país, dirigits per jutges anònims i que es construeixen sobre els pilars de la responsabilitat, la dedicació i la professionalitat i buscant la protecció dels drets dels ciutadans”.


Doncs no, el judici del Suprem no ha sigut el paradigma de cap normalitat. En primer lloc, perquè s’hauria hagut de fer a Barcelona, al TSJC, i no a Madrid, perquè els fets jutjats van passar a Catalunya. En segon lloc, perquè els han acusat de delictes com el de rebel·lió, que en cap cas han vist les justícies de Bèlgica, Alemanya, Escòcia o Suïssa. I, a partir d’aquí, facin la llista de “normalitats”: fer anar i venir els presos cada dia des de la presó –llevant-los de matinada i fent-los tornar ja de negra nit–, malgrat que se’ls podia haver declarat en llibertat condicional durant els mesos que va durar la vista oral o un cop acabat el judici i mentre els presos esperen sentència. També impedir el contrast dels vídeos i veure’ls tots junts agrupats –“con sumo agrado”, això sí– al final del judici. O negar-los la traducció simultània al català, impedint d’aquesta manera que els investigats i els testimonis es poguessin expressar en la seva llengua si ho volien fer. I comunicar la sentència just quan fa dos anys que Cuixart i Sánchez són en presó preventiva.


I un cop felicitats els jutges, l’advertiment de la fiscal general de l’Estat, María José Segarra: “Tots tenim la imperiosa obligació d'acatar la sentència que es dicti, sigui quina sigui. Deia Descartes que la primera màxima dels ciutadans ha de ser obeir les lleis del seu país. I, en efecte, el funcionament normal  de les institucions, i singularment del sistema de justícia, és un dels pilars en què s’ha de basar la convivència”.


Mirin, està molt bé citar Descartes, però quan les lleis no són iguals per a tothom l’obediència de les lleis és un imperatiu legal, no un imperatiu ètic. ¿Com vol la senyora fiscal que acceptem una sentència produïda en aquestes condicions? ¿Com vol que l’escoltem de bon grat, després que ahir la Fiscalia va insinuar que si els presos polítics catalans compleixen condemna a Catalunya tindran privilegis i dubta de la imparcialitat dels serveis penitenciaris catalans? És una manera indirecta de demanar que els presos siguin traslladats a Madrid o a altres llocs per complir la condemna, lluny de les seves famílies i amics, una decisió que seria contrària a la mateixa llei, que fixa que el pres ha de ser tancat al centre més pròxim al seu domicili. Com diem avui a l’editorial “darrere d'aquestes paraules hi ha un acarnissament impropi” [...] “Però què s'amaga darrere d'aquesta set de venjança? Doncs segurament no poques dosis de frustració pel fracàs dels quatre fiscals, que no se’n sortiran amb la rebel·lió i ara volen assegurar-se que la pena es compleixi íntegrament i en les pitjors condicions possibles per als acusats. Després de fer veure que hi havia violència on ningú més en va veure, ara volen augmentar el patiment de presos i familiars”. 

Un acarnissament impropi de la Fiscalia

Mirin, ahir ja els deia que la sentència serà un escarment i això ens tensionarà, a Catalunya. Convindrà tenir el cap fred, però això no vol dir que no puguem protestar per la sentència i que ens facin combregar a més de dos milions de persones, com diu l’editorial, “amb rodes de molí d’aquesta magnitud”.  


Els últims mesos no fem sinó escoltar que Espanya és una “democràcia plena”. Doncs bé, la justícia d’una democràcia plena no s’acarnissa sinó que jutja amb imparcialitat. El poder executiu d’una democràcia plena no té por de la democràcia i resol els problemes polítics sense transferir-los a la policia, a les clavegueres de l’Estat o als jutges. En una democràcia plena el respecte per les minories, sobretot quan fa anys i panys que demanen educadament ser escoltades, és exquisit.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.

Més continguts de