L'anàlisi d'Antoni Bassas: "L'estat espanyol eixampla la base independentista"

Què fer-ne de la superioritat electoral, com fer més útil el vot, no sigui que, de fet, aquí el que eixampli la base independentista continuï sent la falta de res millor que significa, ara com ara, l’estat espanyol

Ahir La Vanguardia va publicar una enquesta en què deia que l’independentisme sumaria el 51% dels vots i s'acostaria als 80 escons, molt per sobre de la majoria absoluta, que són 68 escons.

I avui publica una segona part en què a la pregunta “què votaríeu en un referèndum sobre la independència” guanya el no pels pèls (46-45).

Admeto que em costa de creure, perquè amb la repressió triomfant sobre presos polítics i exiliats, vigilant institucions i persones, amb la divisió creixent en l’oferta independentista, les ferides encara obertes de les esperances frustrades l’octubre del 2017, i amb les estelades descolorides i esfilagarsades als balcons, ¿com podem pensar que l'independentisme farà el millor resultat de la seva història? En aquestes condicions, ¿com és que l’independentisme pot assolir el 51% dels vots, que seria una fita amb capacitat d’enviar un missatge internacional?

La resposta és Espanya, esclar. O, més ben dit, l’estat espanyol. Avui fa tres anys d’aquella jornada al Parlament en què es van aprovar les lleis de desconnexió enmig de l’escàndol que van fer Ciutadans, socialistes i el PP. Després va venir l’1 d’Octubre, la DUI i el 155. Des d’aleshores, l’Estat no tan sols no ha fet cap oferta als catalans sinó que ha endurit la repressió. I el govern espanyol “més progressista de la història” no ha passat d’un canvi de to en relació amb Rajoy; per a la resta, estem igual (opinió que, per cert, comparteixen el 54% dels enquestats).

Conclusió: Espanya, la irreformada Espanya, o pitjor encara, la irreformable Espanya, empeny la meitat dels catalans a la independència.

No els reconeix. I quan això se sosté en el temps durant vora una dècada és que l'Estat manté la seva autoritat a Catalunya per la via de les lleis i les armes, però no per la via de l’autoritat moral i de cap projecte compartit. 

Una altra cosa és què en poden fer, els partits independentistes, d’aquesta majoria. Puigdemont vol una confrontació intel·ligent i Junqueras, eixamplar la base, sobretot a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. A l'enquesta, la gent creu que l’objectiu prioritari d’un govern independentista hauria de ser negociar millores en l’autogovern i el finançament.

L’Estat ja ha perdut 20.000 milions de les ajudes a Bankia

Només ha faltat l’anunci de la fusió de CaixaBank amb Bankia per entendre que la descapitalització de Catalunya (i mai més ben dit) avança. Avui l’ARA en va ple. Com explica l’Ernesto Ekaizer, els 22.424 milions que l’Estat va posar a Bankia valen avui 2.160 milions en borsa. Això vol dir que l’Estat, o sigui, nosaltres, hem perdut 20.000 milions. I això que divendres, quan es va saber la notícia de la fusió, les accions de Bankia es van disparar un 32%. O sigui que la Caixa està fusionant-se amb un banc que ha fet perdre a l’Estat l’equivalent a més de dos pressupostos anuals de la sanitat pública catalana.

La fusió i Barcelona

I per això, diu el professor Mas-Colell: home, almenys fem que els serveis centrals del nou banc, els que tenen més valor i llocs de treball més ben pagats, es quedin a Barcelona en proporció: si CaixaBank és tres vegades més gran que Bankia, que tres quartes parts dels serveis es quedin aquí.

Aquesta, doncs, és la gran decisió que han de prendre els independentistes: què fer-ne de la superioritat electoral, com combinar avenços i millores, com fer més útil el vot, no sigui que, de fet, aquí el que eixampli la base independentista continuï sent la falta de res millor que significa, ara com ara, l’estat espanyol.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.