L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘L’hora d’un primer «sit and talk»’

"Si Esquerra és conseqüent en la seva manera d’eixamplar la base electoral, s’hauria de posar a negociar amb Sánchez alguna cosa que justifiqués la seva abstenció en la investidura. Quan es crida “sit and talk”, seria coherent veure quin diàleg es pot fer amb un nou govern espanyol en què hi ha l’únic partit a Espanya que parla de plurinacionalitat"

Doncs sí, sorpresa! No fa ni dos mesos, el 20 de setembre, Pedro Sánchez va dir que si pactava amb Pablo Iglesias: Doncs bé, ahir Sánchez abraçava Iglesias (diria que en l’abraçada hi havia més passió del líder d’Unides Podem que del president en funcions). Sigui com sigui, s’abraçaven per mostrar la imatge d’un acord que, si troba els vots necessaris, proporcionarà a Espanya el primer govern de coalició de la seva història recent.

Tothom es pregunta per què ha sigut possible ara, en 24 hores, un acord que no va ser possible durant quatre mesos, després de les eleccions de l’abril.

Doncs mirin, ha sigut possible, en primer lloc, perquè tant el PSOE com Podem han perdut vots aquest diumenge. El PSOE n’ha perdut 700.000 i Podem 600.000. No van aconseguir fer aparèixer l’altre com a culpable de la repetició electoral. No podien tornar a fallar als seus votants. En segon lloc, perquè Sánchez sabia que amb Vox amb tan força, el PP l’hi demanaria tot a canvi de facilitar-li la investidura. I “tot” podria ser, per exemple, “investir com a president del govern un candidat del PSOE, sí, però que no sigui Sánchez; Sánchez que faci un pas al costat”. Sánchez sabia que si deixaven passar més dies, alguns mitjans i tot de poders fàctics començarien a donar ales a aquesta possibilitat. I, naturalment, per aquí Sánchez no hi podia passar, no en va el seu llibre de memòries es titula Manual de resistencia. Més raons per a l’acord: Vox pressiona, Rivera ha desaparegut, Casado ha sumat però no tant, avui tot va molt de pressa... I, si tot va tan de pressa, ells van fer l’acord i es van menjar amb patates tot el que s’havien dit.

I l’acord presentat ahir va ser genèric, amb el ja famós punt 9 sobre Catalunya, famós perquè assumeix la retòrica facileta, per sortir del pas, que fa servir el PSOE de “no és un problema d’independència, sinó de convivència”. Diu que procuraran "garantir la convivència a Catalunya". Decebedor. Aquí s’hi veu la retòrica del PSOE, no la de Podem. Se’n recorden que, ara fa una setmana, l'endemà del debat dels cinc candidats a Madrid, hi havia coincidència que en relació amb Catalunya només s'havia sentit un discurs diferent, més obert, que era el de Pablo Iglesias? Aquella nit el líder d'Unides Podem va defensar una Espanya plurinacional, va demanar que s’abandonessin les línies vermelles i va proposar la creació d'una taula de partits pel diàleg. Doncs res, una proposta de diàleg molt genèric, a Catalunya, i amb l’afegit “dentro de la Constitución”, com si la gràcia del diàleg no fos, precisament, que es pot parlar de tot.

Però aleshores, mires què diu del pacte determinada premsa i t’adones de com allò que a Catalunya és molt poc, la dreta espanyola ho presenta com l’apocalipsi, la fi d’Espanya: A El Mundo parlen de l’“abrazo de la vergüenza” (“Y el jefe del estado en Cuba”). I “Preocupación entre los empresarios: este pacto es lo contrario de lo que España necesita”. I a La Razón: “La coalición del insomnio”. “El 95% de los españoles no podrá dormir”. I atenció a aquest destacat de portada: “Pactan diálogo para Cataluña”. Oh no! Horror, els prometen diàleg i no tancs i 155!

I ara què? Les opcions de PSOE i Podem per superar la investidura

Què farà ara l’independentisme? La CUP vol bloquejar. Junts per Catalunya va ser molt clara ahir: no donaran suport a la investidura. I Esquerra? Crec que ha arribat l’hora que Esquerra posi en pràctica tot allò que ha anat dient i insinuant. Si Esquerra és conseqüent en la seva manera d’eixamplar la base electoral, s’hauria de posar a negociar amb Sánchez alguna cosa que justifiqués la seva abstenció en la investidura. En el fons, la formació del govern d’Espanya depèn d’Esquerra. Doncs vinga, què en pot treure? Si vol ser la força que negocia a Madrid haurà de negociar i, si és possible, mirar de pactar. Sap que té més força que Junts per Catalunya per aguantar les fugues de vot i les crítiques que sempre estan a punt per descobrir traïdors, perquè negociar sempre és cedir.

Mirin, és una vergonya que després d’anys de manifestacions pacífiques multitudinàries, l’Estat no s’hagi mogut. Seria lamentable que l’Estat donés la raó als que cremen rodes a l’autopista, com avui, després que Tsunami Democràtic hagi desconvocat els talls, en el sentit que si no hi ha flames no et fan cas. Certament, el punt 9 d’ahir és decebedor. Però aleshores, quan es crida “sit and talk”, seria coherent veure quin diàleg es pot fer amb un nou govern espanyol en què hi ha l’únic partit a Espanya que parla de plurinacionalitat, que té un diputat com Jaume Asens –que va treballar per portar davant la justícia policies nacionals encausats per la violència de l’1 d’Octubre–. L’acord Sánchez-Iglesias no és apassionant, però com que no crec en el com pitjor, millor, és el menys dolent dels governs espanyols perquè s’obliga a fer política. Haurà de ser audaç i no sé si està disposat a fer-ho, perquè a Espanya no es pacta res estructural que no ho vulgui el PP, però no oblidem, tampoc, que l’independentisme ha guanyat i ha pujat aquest diumenge, sí, però el resultat no va ser cap tsunami a les urnes. Això va per llarg.


Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.

Més continguts de