L’anàlisi d’Antoni Bassas: "De pensar per nosaltres mateixos en diuen «insurrecció»"

“Ara que l’extrema dreta busca la crispació de la societat, mirem aquells dies de la tardor del 2017 que van ser una resposta admirable de la societat a la por, a la resignació perquè no hi ha res a fer”

En l’intent de revestir de rebel·lió i sedició el que va passar a Catalunya la tardor del 2017, els guàrdies civils que fins ara han declarat al judici s’han trobat amb una situació semblant: parlen d’odi, de violència o, com ahir el ja famós tinent coronel Baena, de “període insurreccional” i “polvorí”. Però després, quan les defenses els pregunten quants morts o quants ferits hi va haver aquells dies, quants guàrdies civils van resultar lesionats, quantes ambulàncies es van haver de cridar, quins danys materials hi va haver als carrers, quantes detencions van practicar..., diuen que cap mort, cap ferit, cap lesionat, cap ambulància, cap dany material, cap detingut. Ahir Baena, conscient que l’argumentació no s’aguantava gaire, portava preparada de casa una explicació: no van detenir ningú perquè hauria sigut pitjor, perquè hauria sigut com encendre el polvorí, per fer servir el seu símil.

És veritat que van ser dies molt agitats emocionalment, en què costava dormir, però també va ser veritat l’autocontrol de la gent que sortia al carrer i dels més de dos milions de persones que van anar a votar. Per això el tribunal tindrà molts problemes per donar per provada la rebel·lió i la sedició.

Sobretot si fa l’esforç d’equanimitat que li correspon i atorga als testimonis la credibilitat que es mereixen. Ahir Baena va negar ser Tácito, malgrat que resulta que fa mesos, a preguntes del periodista Carlos Enrique Bayo, de ‘ Público’, va admetre que era un dels que utilitzava aquell perfil.

El tinent coronel nega ara qualsevol vinculació amb el compte de Twitter que carregava contra el Procés

Baena va negar ahir ser Tácito a Twitter. Ho va negar sota jurament. Suposo que pensa que la unitat d’Espanya està per damunt del fals testimoni. Veurem si també ho pensa Marchena.

Baena se’n va anar a casa i set acusats i dues acusades se’n van tornar a la presó, i la repetició diària d’aquesta escena és un recordatori constant que l’Estat jutja i que l’independentisme es defensa; que mentre l’independentisme cantava que els carrers seran sempre nostres, Espanya ens diu que els jutges seran sempre seus. De fons hi ha què passarà amb el país, expressat a les urnes, en la imminent tongada d’eleccions. I tot té l’aire greu que adquireix un moviment que es definia com el dels somriures i ara connecta amb l’ànim amoïnat, cada dia, al Tribunal Suprem.

Però per més que la sentència pugui ser adversa i que el mapa electoral se sacsegi, preguntem-nos si el 2017 Catalunya era un polvorí o va ser l’escenari, tan ple d’ingenuïtat, passió i risc com vulgueu, on el poder va veure la força de la gent. Ara que l’extrema dreta combat moviments alliberadors com el feminisme i l’ecologisme, festeja amb la xenofòbia i fa bandera de l’ordre públic, mirem aquells dies de la tardor del 2017.

Així com l’extrema dreta incentiva la por, el Procés va insuflar a la societat una gran esperança de canvi. Així com el populisme busca la crispació de la societat, l’1 d’Octubre va produir aquella nit compartida amb les escoles i un enorme sentiment de fraternitat. Va ser l’Estat qui va atiar la por. Amb totes les seves imperfeccions, sobretot la de no haver sigut capaç d’arribar a una part encara més gran de la societat catalana, aquella tardor del 2017 que ara jutgen al Suprem va ser una resposta admirable de la societat a la por, a la resignació perquè no hi ha res a fer, a l’angoixa dels que senten que no poden dirigir la seva vida perquè l’Estat i l’economia poden arribar a tot arreu.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

Més continguts de