L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Un primer d’octubre entre la nostàlgia i la confusió'

"El que és clar és que si es tracta d’avançar cap a la República, de desobeir, és impossible fer-ho sense unitat política. Perquè la gent es mourà de manera fragmentada. O no es mourà"

Avui no és un dia qualsevol, és el primer aniversari de l’1 d’octubre del 2017. Hi ha moltes consideracions a fer; mirem d’ordenar-les.
Un any després comprovem que la importància d’aquella data és tan gegant com ja imaginàvem. Perquè la xarxa clandestina que la va fer possible sense ser descoberta pels serveis d’intel·ligència espanyols en una època de GPS i softwares parla del nivell de compromís i d’eficàcia de tanta gent disposada a assumir riscos personals, per la valentia que van exhibir més de dos milions de persones anant a votar que veien que estaven pegant a gent en molts col·legis i no es movien, perquè aquell dia es van enfrontar dos símbols: urnes i violència, societat i policia (entesa com a braç armat del govern), i aquesta dialèctica d’urnes contra violència policial només podia tenir un guanyador aquí i als ulls de qualsevol espectador del món.


Aquests dies estem tornant a veure les imatges, les que ja havíem vist i altres de noves. I tenen la virtut de resumir la situació: la gent cridava “Volem votar!” o “Votarem!” i l’Estat contestava amb un megàfon que en compliment del mandat judicial impedirien la votació per la força.

1 d'octubre del 2017: més de dos milions voten en el referèndum malgrat la repressió

Alguns diuen: si sabíeu que aquell referèndum era il·legal, no us queixeu que la policia intervingués. Bé, l’ordre judicial parlava d’impedir-ho proporcionadament. No cal ser un expert antidisturbis per entendre que si hi ha una gentada al carrer, pacífica, amb gent jove i gent gran, que vol posar un paper en una urna, carregar com van carregar, de proporcionat no en té res. No és intel·ligent, no va ser eficaç i hipoteca el futur, perquè aquell dia l’Estat va perdre centenars de milers de catalans per sempre. Les càrregues per ordre del govern espanyol són simbòliques també perquè envien el missatge a la societat catalana de “Ja podeu fer el que vulgueu, que no us escoltarem”. Això és el més greu. Gent que després d’haver provat un Estatut, un 9-N, de tenir una majoria al Parlament, es disposa a fer un gran acte desobediència a la legalitat espanyola, i ¿en què acaba consistint aquest acte? A votar. ¿El govern espanyol sap el risc que provoca ignorar i reprimir la gent, sobretot quan la gent s’expressa d’una manera tan racional? Quan el referèndum té un seguiment tan massiu, l’Estat ha d’entendre que ja no està contestant a Puigdemont o a Junqueras, sinó a la gent. Ja només em faltava sentir avui la ministra portaveu Celaá dient que l’actuació policial de l’1 d’Octubre va ser proporcional excepte en algun cas aïllat. Però, a veure, si la tarda d’aquell dia Pedro Sánchez va anunciar que pensaven reprovar la vicepresidenta Sáenz de Santamaría!

Però l’anàlisi d’aquest primer aniversari seria incompleta si no parléssim d’avui, del 2018 i del futur. I, aquí, la situació política d’una gran confusió.


Un exemple: el president Torra i alguns consellers van animar els acampats a la plaça Sant Jaume, i dies després els Mossos els van desallotjar. Torra parla de fer una marxa, però Ponsatí diu que aquest Govern no està fent República. I, sobretot, dissabte: hem de suportar una manifestació política d’extrema dreta, d’una part de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil que van venir a fer-se un homenatge per haver-nos pegat l’1-O sense que un govern independentista ni, en especial, el conseller Miquel Buch, pugui impedir la manifestació, ni almenys la pugui enviar a Montjuïc, i a sobre els Mossos carreguen contra els independentistes que els ruixen amb pols de colors i amb preocupants imatges de repressió innecessària. El portaveu dels Mossos s’ha preguntat avui a TV3 quina era la intenció dels manifestants independentistes amb els Mossos, tenint en compte que hi havia 8 agents de la brigada mòbil ferits.

Resum: el conseller d’Interior és un independentista, però es deu a la legalitat espanyola. Els Mossos treballen cada dia com a policia judicial i el poder judicial és espanyol. Som aquí, en aquest marc.


Mirin. La realitat és confusa. Ho és per a tothom. També per al govern espanyol, que depèn dels vots dels independentistes. Aquest cap de setmana vaig veure passar un furgó de la Guàrdia Civil davant d’un rètol que deia “Berga, municipi de la República Catalana”. ¿Creuen que es van aturar a desmuntar-lo? No, no en van fer ni cas.

Tot això evidencia el que ja sabem, que és que malgrat que són una majoria per la independència, el PDECat, Esquerra i la CUP no van alhora, que malgrat que governin junts, ERC i el PDECat no van alhora, i no hi van per les ferides de l’octubre de l’any passat, perquè tenen els líders a la presó o a l’exili, i perquè han decidit fer el que normalment fan els partits en democràcia, que és competir pel poder. I preparen les municipals i les europees per separat. El resultat és que, per més que el record de l’1-O és, ja ho dic, just i necessari, sembla com si el buit del present l’estiguéssim omplint amb els records del passat. A falta d’avenços, nostàlgia i retòrica, deia avui Clara Ponsatí a TV3.

El que és clar és que si es tracta d’avançar cap a la República, de desobeir, és impossible fer-ho sense unitat política. Perquè si no hi ha unitat política, no hi ha missatge unitari, i sense missatge unitari, la gent es mourà de manera fragmentada. O no es mourà.


Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

Més continguts de