L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘La paradoxa: més motius, menys motivats’

"La situació és paradoxal, la samarreta i els somriures són d’una altra època, però el conflicte polític no. De fet, el conflicte no para de fer-se gran. I espereu-vos amb la sentència. Caldrà trobar actituds i llenguatges nous"

La notícia de portada d’avui explica per ella mateixa fins on ha arribat l’independentisme amb la seva desunió. ANC i Òmnium busquen refer la unitat, es comprometen a liderar la resposta popular a les sentències i llancen un avís als partits. I tot després d’una reunió entre Paluzie i Mauri, que feia temps que no compartien una roda de premsa. Ben bé podríem dir allò de “com ens hem de veure”: és notícia que els líders ANC i Òmnium es reuneixin.

La reunió arriba quan comença el torn de vacances de l’agost, quan estem fent balanç de temporada  i a les portes de l’Onze de Setembre.

Les entitats fan un primer pas per refer la unitat

I el balanç és depriment. Aquesta temporada l’independentisme ha assistit atònit a la divisió definitiva dels dos grans corrents principals, Esquerra i Junts per Catalunya, que ha acabat facilitant que Barcelona no tingui un alcalde independentista en part per la negativa d’Esquerra a una llista unitària, o que Junts hagi pactat amb el PSC el govern de la Diputació de Barcelona, per no parlar de la CUP, sempre tan gelosa de les seves distàncies amb els dos grans partits.

L’independentisme està cansat de la indignació estèril,se sent impotent per la repressió de l’estat espanyol expressada en el judici, les multes, els obstacles perquè diputats i eurodiputats electes no puguin representar els electors que els han votat a Barcelona, Madrid o Estrasburg. 

En el fons, se sent desmoralitzat per l’evidència, expressada per les defenses al judici, que el 27 d’octubre del 2017 la declaració d’independència va ser un gest final que culminava el que, en realitat, havia sigut un intent de fer seure l’Estat a negociar. 

De fons sent que ANC i Òmnium avisen els partits i els partits avisen ANC que, sobretot, no faci antipolítica, perquè ja hi ha dos exconsellers d’Esquerra, Huguet i Simó, que no aniran a la manifestació de l’11 de setembre a causa del que Huguet considera “aquelarre purificador contra els traïdors”. 

Exdirigents d'ERC no aniran a la Diada per la decisió de l'ANC de no incloure partits a la zona de convidats

En aquestes condicions, les ganes de  l’independentisme de samarretes i somriures l’Onze de Setembre són descriptibles. No té motius per somriure, està cansat de reunir-se per mostrar indignació, i se sent ignorat pels partits en el seu desig d’unitat. Sent que es burlen d’ell, fins i tot, perquè no entén que en dos anys hàgim passat de compartir al carrer els perills d’un dia tan gran en la nostra vida com va ser l’1 d’Octubre a discutir-se per tot. 

Una mica de cap fred, sisplau. La situació és paradoxal perquè, de fet, els resultats electorals indiquen que l’independentisme, malgrat els autogols, manté el múscul. I la unitat d’entitats i partits de fa dos anys tampoc no era absoluta. La situació és paradoxal, sobretot, perquè els motius per sortir al carrer s’han multiplicat exponencialment el darrer any. O, dit d’una altra manera, la samarreta i  el somriures són d’una altra època, però el conflicte polític no. De fet, el conflicte no para de fer-se gran. I espereu-vos amb la sentència. Caldrà trobar actituds i llenguatges nous.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.

Més continguts de