L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El peatge del confinament'

Avui s’aprovaran al Parlament els pressupostos de la Generalitat per a aquest any i això és notícia, perquè feia tres anys que no passava, i anem amb els pressupostos prorrogats del 2017. És notícia i de les bones, perquè els comptes preveuen un augment de la despesa de 3.000 milions d’euros.

Lògicament, però, els comptes es van quadrar i pactar abans del coronavirus i, per tant, d'una banda, les prioritats han canviat fins a convertir-se en urgències i, de l'altra, els ingressos no seran els previstos, perquè si es desploma l’activitat econòmica es desploma la recaptació d’impostos i ja veurem què passa amb les transferències de l’administració central.

Per tant, cada dia que passa, la situació sanitària és millor però la situació econòmica és pitjor. I ara ja està bastant clar que el desconfinament serà més lent del que voldríem: és veritat que entra molta menys gent a les UCI, però encara comptem els morts per centenars cada dia. I, sobretot, encara no ens poden fer tests a tots i el més segur, i de moment l’únic que poden oferir-nos, continua sent quedar-se a casa.

Per cert, sobre això dels tests, cal aplaudir els futbolistes que han dit que ells, que no tenen símptomes, no pensen passar els tests perquè la competició pugui arrencar, quan hi ha tanta gent que no ha pogut ser testada.

Per descomptat, el confinament és un mal menor. I cal trobar l’equilibri entre projectar raonablement com serà el nostre futur personal, familiar i professional i suportar la visió de les previsions que tenim, que són horribles. Racionalment no hi ha ningú que se les pugui mirar i continuar la vida com si res. Si viure projectats en el futur ja és un mal negoci, perquè no gaudeixes del present i quan arriba el futur no saps gaudir-ne, projectar ara el futur és un exercici depressiu.

Del que ens diu el cos, del que passa a casa, de les responsabilitats de cada dia i, en la mesura que sigui possible, del compromís amb algun cop de mà que puguem donar ara. No hi ha res millor que saber que hem ajudat a fer que les coses siguin millors. Les necessitats són moltes i ens estan esperant.

El nostre reconeixement per als que treballen en primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics i els exiliats, i que tinguem un bon dia.