L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Qui pot respirar?'

La revolta popular als carrers dels Estats Units, que ja fa una setmana que dura, ens interpel·la. No tan sols per una qüestió d’empatia amb les víctimes americanes de la injustícia racial sinó perquè el que està passant allà explica també alguna cosa del que passa a tot arreu, també a Catalunya.

Mirin, als Estats Units hi ha un problema de racisme amb els afroamericans que no se’n va. Cal entendre que només fa 155 anys encara hi havia esclaus i que només fa 55 anys era il·legal que un blanc i una negra o viceversa es poguessin casar. El mateix Obama ha explicat que uns veïns que van veure la seva mare agafada de la mà del seu pare van anar a veure els seus avis per dir-los: “Hem vist la seva filla agafada amb un negre, ja sap que això no està bé”. Això passava fa, només, una mica més de mig segle.

Després han vingut tot mena de lleis de discriminació positiva i Obama va arribar a la Casa Blanca, però el cert és que als Estats Units els afroamericans són els més pobres; els que tenen més atur, més embarassos entre adolescents, més presos, més condemnats a mort són els afroamericans.

Si quatre nois blancs dins un cotxe són aturats un dissabte a la nit per excés de velocitat, al conductor li posaran una multa. Si són quatre nois negres, tots quatre seran detinguts, passaran la nit a comissaria i l’endemà s’hauran d’enfrontar a un jutge.

El consell que tots els nois negres han sentit alguna vegada de la seva mare és: “No corris mai pel carrer, perquè si la policia veu un negre corrent de seguida pensa que ha robat. I et dispararà”.

Igual que aquí sabem que tants anys de monarquies absolutes i dictadures marquen la cultura política d’un país, la discriminació racial no se’n va dels cervells només perquè ho digui la llei. Que una persona com Donald Trump sigui president dels Estats Units és una conseqüència d’un estat de les coses social, econòmic i cultural.

En aquest sentit, la detenció i l'homicidi de George Floyd dilluns de la setmana passada a mans d’un policia és un cas més en una llista que segur que tindrà més casos. Sí, en la cultura i els comportaments de molts agents de policia nord-americans, encara avui, un negre és sospitós i la seva vida val menys que la d’un blanc.

George Floyd, durant els vuit minuts criminals que va durar la seva detenció a mans d’un policia que li premia la nou del coll i un altre que li premia les costelles, cridava “No puc respirar”. Avui, aquell crit, convertit en pintada, és la denúncia d’un cas i el retrat d’una realitat: una part de la societat americana no pot respirar a causa d’una desigualtat racial que ha esdevingut econòmica, social i cultural.

Aquesta desigualtat ha començat a generalitzar-se a tot arreu, a França, a Anglaterra, a Alemanya, a Itàlia... Catalunya està molt més barrejada ara que fa 20 anys, i algunes d’aquestes desigualtats són evidents. Però és que més enllà dels cognoms i les procedències, la desigualtat social augmenta, i és un fet que molta gent no pot respirar i es pregunta “qui pot respirar?”. Entenguem “no puc respirar” com un ascensor social que s’ha espatllat, com aquesta reducció de salaris que fa que gent que treballa, a vegades en dues feines, no surti de pobre; que el fet de ser dona limiti moltes expectatives professionals.

I diguem també que no poden respirar els presos polítics catalans condemnats tot i haver volgut tirar endavant el seu projecte polític pacíficament. Allà on la força no escolta raons, la gent no pot respirar, i abans de quedar-se sense aire les societat es revolten.

Pretendre, com Trump aquesta matinada, reduir-ho a un problema d'ordre públic i desplegar l’exèrcit és multiplicar lles ferides i allargar el patiment.

Aquest del megàfon en mà és el germà de George Floyd. Ahir demanava a la gent que s’eduquessin ells mateixos per trobar la política i els candidats que vagin canviant les injustícies, perquè la violència no és el camí. Però la política ha de poder mirar a la gent i convèncer-la que és el camí.

Aquest és el missatge per al poder polític i econòmic: guardeu-vos d’un “no puc respirar”, perquè com cantava Raimon, la gent exigeix les coses que li han negat.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.