L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Les «tietes de Puigdemont»’

Sobta que els sociòlegs de tertúlia, tan al cas dels corrents socials, visquin encara tan ancorats en categories psicològiques de fa 30 anys i es neguin a acceptar que les tietes els van passar la mà per la cara l’1 d’Octubre

Hola, com estan?

Els vull comentar una cosa sobre Puigdemont i “les tietes” que se suposa que el voten, però abans passem un moment per una de les notícies del matí.

L’Institut Nacional d’Estadística va publicar ahir les dades del creixement de l’economia espanyola del 2019, just abans de la pandèmia. I el resultat és que Madrid va créixer un 2,5% i Catalunya un 1,8%. 

Per què? Doncs pel dèficit fiscal de Catalunya (uns 16.000 milions que paguem i no tornen), que no té la compensació que té Madrid, que es beneficia de l’efecte capitalitat: la gran força del sector públic per la presència de l’administració de l’Estat, l’efecte crida d’empreses que volen estar a prop del gran centre de decisió que és la capital de l’Estat, les infraestructures radials (¿cal que parlem altra vegada del Corredor Mediterrani?), etc.

El resultat és aquesta mapa:

Madrid xucla, buida, empobreix tot el que té el seu voltant, d’Extremadura a Astúries, passant per les dues Castelles.

No tot és Madrid: estaven baixant les exportacions a tot el món i Catalunya és una gran exportadora, estàvem perdent indústria, i el cop del 2020 serà dur per a tothom, però Catalunya el notarà més que Madrid perquè aquí teníem més turisme.

Mirin també aquesta gràfica:

Mirin la ratlla de Madrid. El 1980 Madrid tenia un PIB per persona que superava en un 13% la mitjana espanyola, però l'any passat ja estava un 35% per sobre de la mitjana. En canvi, Catalunya tenia un PIB per càpita un 20% superior a la mitjana el 1980, un percentatge que avui dia és del 19%. Madrid s’enfila, Catalunya s’estanca. Són aquells articles que va escriure Pasqual Maragall el 2001, “ Madrid se va”, i el 2003, “ Madrid se ha ido”. I tot i així (ho dic per posar les coses en els seus justos termes) l'economia madrilenya va generar 239.878 milions d'euros, és a dir, un 19,3% del PIB de l'Estat, mentre que la catalana es va situar en 236.739 milions, cosa que significa un 19%. Deunidó, malgrat tot.

El veritable 'sorpasso' de Madrid a Catalunya va passar fa dècades

Una part de les raons que expliquen l’èxit de l'independentisme són econòmiques: si l’esforç fiscal que fas és desproporcionat i si l’Estat només s’ocupa de privilegiar la capital, la pertinença a Espanya no surt a compte. Amb tot, que la meitat dels catalans hagin volgut marxar d’Espanya no s'explica només per diners sinó per una raó de dignitat, i aquesta raó no ha fet més que créixer tenint en compte la política d'escarment de la justícia espanyola.

Quan vinguin les eleccions, se suposa que abans de finals d’any, el votant independentista podrà triar entre diverses opcions, una de les quals serà Junts per Catalunya, que aquests dies és notícia perquè s’acaba de fundar. Ahir en va parlar en aquest plató Jordi Turull, conseller a la presó ara amb el tercer grau però conscient que el pot perdre en qualsevol moment i tornar a la presó fins al febrer de l’any que ve, quan compliria (igual que Dolors Bassa i Raül Romeva) una quarta part de la condemna. I Turull va encarar directament una qüestió, la del desànim: “Jo, més que d'eixamplar la base, soc partidari, i amb la situació que ens trobem a l’Estat, de cuidar la base [...]. No hi veig fugues però sí que hi veig desorientació i desànim, en alguns casos. Crec que aquí hem de ser cada un molt exigents amb nosaltres mateixos. Soc dels que diuen que tenim una cartografia que va ser l’octubre del 2017, hem de ser molt honestos i dir: «Escolta, ¿això ho tenim com a prioritat, és a dir, està per davant l’objectiu, per exemple, a les dinàmiques de partit, sí o no?» Hem de saber amb què comptem. És a dir, saber si a partir d’aquí ho tenim com a prioritat absoluta i què estem disposats a fer. Perquè és veritat que la repressió ha generat dubtes i por a molta gent, cosa que és molt humana”.

Turull, que no ha perdut l’olfacte polític, sap que la repressió ha castigat i la desunió no ha agradat, de manera que l'independentisme podria enfrontar-se a un retrocés electoral.

Jordi Turull: “JxCat és una formació que se situa al centreesquerra”

I parlant de Junts per Catalunya, les esquerres li diuen que és centredreta i Junts diu que és de centreesquerra. Els estudis sociològics diuen que el perfil del votant tipus de Junts és una dona de 56 anys, nascuda a Catalunya, independentista, catòlica, de classe mitjana, de centreesquerra i amb estudis postobligatoris. La seva llengua pròpia és el català i és fan de Puigdemont. 

Aquest perfil fa les delícies de les esquerres que sempre subratllen el fil que va de Convergència a Junts per Catalunya, i no tant pel 3% sinó per allò de les tietes convergents que anaven a missa, com Marta Ferrusola, votaven Pujol i trobaven que Artur Mas era molt guapo.

Ja sabem que tot votant tipus és un clixé i que els d’esquerres també és susceptible de ser reduït a la caricatura sociològica.

Només que tothom, principalment les esquerres, hauria d’admetre que aquestes “tietes”, abans de Pujol i ara de Puigdemont, van ser un dels grups que van protagonitzar l’acte pacífic més revolucionari que hi ha hagut a Espanya des del final de la Guerra Civil, que va ser la manifestació del 20 de setembre davant d'Economia i el referèndum de l’1 d’Octubre. Rieu amb les “tietes” que feien llaços grocs de ganxet, que elles també van desbordar per l’esquerra tot un règim i tot un sistema, i van anar més lluny que el mateix 15-M, que va engendrar Podem o els comuns.

Sobta que els sociòlegs de tertúlia, tan al cas dels corrents socials, visquin encara tan ancorats en categories psicològiques de fa 30 anys i es neguin a acceptar que les tietes els van passar al mà per la cara l’1 d’Octubre.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.