L'anàlisi d'Antoni Bassas: «El Barça i la Superlliga d''El chiringuito'»

El Barça és un dels dotze fundadors. Com ha arribat fins aquí? D’una manera opaca. El primer que ho va anunciar va ser Josep Maria Bartomeu. En campanya, Joan Laporta s’hi va mostrar bastant en contra

4 min

Des de fa 24 hores una notícia domina els informatius i les portades, i ha portat a pronunciar-s'hi el president de França i el primer ministre britànic: la Superlliga europea de futbol. Segur que n’han sentit a parlar. 12 equips de primera fila, entre els quals el Barça i el Madrid, s’han unit en un projecte de competició que seria una ferida mortal per a la Champions League. LA UEFA, organitzadora de la Champions, ja ha amenaçat els clubs amb totes les calamitats, incloent-hi que els jugadors que participen en aquesta nova competició no podran jugar amb les les seves seleccions. Com que aquesta Superlliga seria semitancada (quinze equips fixos i cinc que pugen i baixen) les lligues nacionals perdrien valor, perquè hi hauria anys que no podrien col·locar cap equip seu a la competició internacional. Per tot plegat han vist aquests titulars: “Guerra total”, “Guerra oberta”, “Revolta”, “Xantatge”, “Clamor”, etc.

La situació és clara: els clubs rebels volen més diners. 

Creuen que la UEFA no els retorna la part que els toca. I per això es freguen les mans amb la promesa que els han fet: diversos finançadors, entre els quals el banc nord-americà JP Morgan, els donaran 3.525 milions d’euros per repartir-se, inicialment. 

No tothom a qui han convidat hi ha volgut anar: cap equip alemany ni francès s’hi ha volgut integrar. La UEFA, alguns governs i la majoria de clubs, jugadors i exjugadors s’hi han mostrat en contra.

Alguns dels arguments que s’han sentit per anar-hi en contra fan riure: que si estan robant el futbol, que és del poble; que si acaben amb la solidaritat, que si acaben amb el romanticisme.

No, miri, fa molt de temps que el futbol d’alta competició professional és una indústria; per més senyes, una indústria opaca i multimilionària, i això té molt poc de romàntic. No confonguem que una cosa sigui emocionant (com encara és el futbol) amb el fet que sigui romàntica. Posar un partit un diumenge a les 10 de la nit per acontentar el prime time de les televisions no té res de romàntic. I tot això s’ha fet d’acord amb la UEFA i la FIFA. La UEFA no està en condicions d’acusar ningú de cobdiciós: en aquesta batalla, la bandera de la solidaritat no la porta ningú. És un estira-i-arronsa conegut: els organitzadors no volen perdre el control del negoci, i els clubs, que són els que posen l'espectacle, volen més diners.

El Barça és un dels dotze fundadors. Com ha arribat fins aquí? D’una manera igualment opaca. El primer que ho va anunciar va ser Josep Maria Bartomeu, a l’octubre passat, el vespre que va plegar de president. Va dir que ho havia deixat tot a punt perquè el Barça entrés a la Superlliga. En campanya, a la Cope, concretament, Joan Laporta s’hi va mostrar bastant en contra:

Però ahir, en canvi, el Barça va penjar una comunicat en què deia: “Aquest nou torneig anual proporcionarà un creixement econòmic significativament més gran”, i acabava dient:

“El FC Barcelona, fidel a la seva història i al seu lideratge en el marc del futbol europeu, es posiciona una vegada més com a club capdavanter a l’hora de liderar els grans canvis que requereix el món del futbol i sempre pensant en el màxim benefici per al club des del punt de vista esportiu, institucional i econòmic”.

Tant de bo, però la imatge de la Superlliga està del tot vinculada a la del president del Madrid, Florentino Pérez, el seu màxim impulsor. Pérez, que té fets tots el diners i té 74 anys, només viu per passar a la història com un president més important que Santiago Bernabéu en nombre de Champions, amb un estadi nou i fent com va fer Bernabéu a finals dels anys 50: creant una nova competició europea.

Florentino Pérez: “Va passar igual l’any 50 amb Santiago Bernabéu. La UEFA i la FIFA es van oposar a la creació de la Copa d’Europa, que va canviar la història del futbol”.

Ha quedat clar què mou Florentino, no? La posteritat.

I després, jutgin vostès mateixos com defensa Pérez la Superlliga: “Quan diuen que són els rics, no. Jo no soc l’amo del Reial Madrid, és un club de socis. Tot el que fem és per salvar el futbol, el Reial Madrid, que està en un moment crític”.

Passo per alt el glamur que significa anar a presentar la Superlliga europea al programa El chiringuito, però aquesta és avui la principal companyia del Barça. Un multimilionari que diu que és pobre i que vol salvar el futbol. 

Mirin, en aquest món de "hi estàs a favor o hi estàs en contra”, haig de dir que la idea, tal com està plantejada, no és gaire atractiva per tancada i per opaca. També crec que potser era l'única manera que tenien els clubs perquè la UEFA els fes cas. I pel que fa al Barça, Joan Laporta hauria d'explicar-se. No es pot ventilar un canvi històric amb un comunicat. Fa tota la pinta que el Barça, ofegat econòmicament, arreplega els diners d'inversors desconeguts i fuig. Compte amb les fugides endavant quan els calaixos estan buits. Entre altres raons, perquè el Barça és un club, no és una societat anònima, i això l’obliga a ser molt transparent amb els socis. Fins i tot, ¿no ho haurien de decidir el socis, d’acord amb els principis de govern transparent i democràtic, això? ¿El model de propietat del Barça estaria en perill, en una competició així?

UEFA i clubs han de negociar. Sense perdre de vista que tots dos bàndols estan amenaçats pel mateix: el futbol ha perdut una part molt important de la seva capacitat de ser l’únic gran espectacle mundial que entreté. Al món del 2021, la canalla i els adults tenen moltes més ofertes d’entreteniment, algunes més espectaculars i més ràpides. Que ho tinguin present.

El nostre reconeixement als que treballen a primera línia del covid-19 i un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.

stats